Brighton 64: «Entenem que des de Madrid sigui difícil encaixar les nostres lletres»

El grup comandat pels germans Gil, que va deixar empremta en el pop dels anys 80 amb clàssics com ‘La casa de la bomba’, presenta aquest dissabte a Sidecar el quart àlbum de la seva era moderna, ‘Como debe ser’, el seu treball més polític. Parlem amb el seu cantant (i fins ara baixista), Ricky Gil.

¿Què els ha mogut a fer un disc dominat per cançons polítiques?

L’actualitat ens ho posava molt fàcil. Només es tractava de parlar del que vèiem i no ens agradava. En la vida d’un grup hi ha èpoques tranquil·les i èpoques en què passen coses que et motiven a escriure. Ha sigut bastant deliberat. Ens venia de gust dir el que opinàvem.

La qüestió catalana, el judici del procés, ¿va ser el detonador de l’àlbum?

Sí, la cançó que potser millor representa l’àlbum és ‘Juez y parte’, la lletra de la qual es va escriure ja abans del judici, que vèiem venir que seria bastant parcial. Però al disc hi ha cançons que parlen de problemes més universals. Pensàvem que estava bé que un grup com nosaltres donés la seva opinió, perquè hi ha un passotisme a les bandes de pop i rock. En el hip-hop o el punk és diferent, però entre els grups que tenen a veure amb nosaltres tot sol ser molt tou.

En els 80, els grups de la seva generació solien defugir aquests temes.

Però nosaltres ens havíem criat escoltant cançó protesta: Lluís Llach, Víctor Jara, Paco Ibáñez... Ells ens van marcar quan érem petits. Després, quan comences a fer la teva música trenques amb el passat. Però algunes lletres dels nostres inicis ja eren bastant crítiques, com ‘Barcelona blues’, i sempre hem intentat transmetre un missatge.

Aquestes cançons combinen lletres molt dures («no hay otra solución para el estado de la nación, / demolición, patada y abolición») amb dinàmiques pop que entren a la primera, com a ‘El estado de la nación’.

Hem buscat títols que podrien donar nom al disc, com aquest o ‘Este es un país libre’. És una tradició molt del rock’n’roll, partir d’una frase i desenvolupar una lletra.

‘Playas del Mediterráneo’ apunta a una altra temàtica, la crisi dels refugiats.

Hi ha gent que es dedica a l’activisme, que lluita i que no para. La nostra lluita potser no és tan important, som un grup amb cançons i guitarres, però això és el que tenim. Aquest és el nostre granet de sorra. Moltes bandes que ens agraden ja ho van fer; grups punks. No som els primers.

Aquests anys a Catalunya s’han dedicat dotzenes de cançons al procés i al postprocés, però gairebé ningú les ha fet en castellà. Brighton 64 ha tingut sempre un públic a tot Espanya; ¿es dirigeix a ell per explicar-li la seva versió dels fets?

Sí, molts catalans tenim ganes que hi arribi un missatge des del terreny, no a través de notícies distorsionades. Entenc que per a algú que ens segueixi des de Madrid, Valladolid o Càceres sigui difícil encaixar aquestes lletres, però és el granet de sorra que volem aportar. D’aquí a uns dies anirem a tocar a Madrid [25 de gener, Fun House), després a València [31 de gener, 16 Toneladas, i intentarem recórrer les ciutats on toquem habitualment. Espero que la reacció sigui bona, però soc conscient que molta gent a Espanya no estarà d’acord amb la nostra forma una mica radical de prendre partit. Però ja saben qui som. No és cap novetat. Simplement hem fet un disc més clar que mai.

Quan deia que el seu germà Albert i vostè van créixer escoltant cantautors protesta, això ens recorda que són fills de l’advocat August Gil Matamala, una figura activa de l’antifranquisme.

Tenim molts records del nostre pare treballant pels obrers que detenien a les vagues o ajudant cantautors que havien ficat a la presó. Tot això connecta amb l’actualitat: Jordi Cuixart ha fet el pròleg de la nova edició del llibre que David Fernàndez i Anna Gabriel van escriure sobre ell [‘August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra’, Ed. Sembra Llibres]. Des de la presó, Jordi busca un referent, algú que pugui donar-li una visió des de l’experiència. Aquest últim any ha sigut molt mogut respecte al llibre; hem participat en presentacions i en homenatges al nostre avi, Augusto Gil Cánovas, que va néixer a Múrcia i va emigrar a Catalunya, va dirigir les Escoles de Sallent i va viure la guerra i l’exili. Tot això ha influït en el disc, perquè li dediquem una cançó, aquesta en català, ‘Avui he tornat a casa’.

En ple octubre del 2017 van publicar un disc que no tenia res a veure amb l’actualitat política, ‘El tren de la bruixa’, a partir d’un relat de Carlos Zanón. ¿Com el veuen dos anys després?

En aquell moment passaven coses i era com si estiguéssim desfasats. El disc parlava dels problemes d’una persona madura i era una història que estava molt bé però que no era rellevant en aquella situació. Va ser maco fer-lo, però ens vam quedar una mica frustrats. Ara, amb el nou disc, és al contrari: ens sentim amb molta força perquè estem dient una cosa que té a veure amb el que estem vivint.

Brighton 64 és un símbol del moviment mod. ¿Què representa això ara per al grup?

Són les nostres arrels, però, la veritat, ja no ens representa gaire. Continua sent important per tot el que vam viure i per les bandes que hem escoltat i que continuem escoltant, però no és una cosa representativa del grup en aquests moments. Part del nostre públic continua tenint aquesta estètica i aquesta inquietud, i això ens encanta, però fa molt temps que som una entitat independent del moviment mod.

¿Han notat que seguidors de Brighton 64 de tota la vida s’han apartat del grup a mesura que s’han fet més explícits políticament?

Una mica, sí, però també al revés: afegeixes gent que no t’esperaves. I és una cosa que ens ha passat des del principi i que els passa a tots els grups. Al món del rock és molt típic seguir una banda només al principi, després apartar-te, potser tornar al cap del temps. A mi em passa: hi ha molts grups que m’encanten i dels quals no tinc ni idea de quin és el seu últim disc.

¿Ha escoltat el nou de The Who?

Doncs un parell de cançons. Encara no el tinc, i no sé si me’l compraré, i això que segurament és el meu grup favorit. Però ja em costa...

Però va anar a veure’ls amb els seus col·legues de banda a Hyde Park el 2015, ¿veritat?

Ah, sí, en directe sí; a aquests grups veterans els admires. De vegades fins i tot t’hi sents reflectit. Penses: «¿quan s’acabarà la meva carrera en el rock?», i quan veus gent que continua sent molt més gran que tu, t’adones que encara hi ha temps. Preferiria veure The Who amb la seva formació original, però això és impossible, i si de tant en tant fan un concert és una experiència molt potent.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

L’alineació actual de Brighton 64 és un quintet que inclou un altre membre històric, el teclista Jordi Fontich, i dos components de nova planta, el bateria Eric Herrera i l’acabat de fitxar David Abadía al baix. ¿Formació definitiva?

El David debutarà a Sidecar. És un músic que ha tocat amb Los Negativos i The Canary Sect. Volíem reforçar la banda i que això em permetés cantar amb més tranquil·litat i tocar la guitarra. L’Eric ens va canviar una mica el so i va fer que tot anés millor i que fos més precís. Ens va ajudar moltíssim, i ara amb el David al baix donem un pas més. Crec que estem sonant molt bé.