Viatge al traster del Museu del Prado

El Prado és molt més que el museu que cada dia rep la visita de milers de turistes, curiosos i amants de la pintura al cor del ‘triangle de l’art’ de Madrid. Als salons d’aquesta seu, inaugurada fa 200 anys i ampliada el 2007 amb el nou edifici que va dissenyar l’arquitecte Rafael Moneo, es pot veure una col·lecció de 1.800 obres que reuneix el millor de Goya, Velázquez, el Greco i altres gegants de la història de la pintura. La contemplació d’aquests quadros per si sola ja mereix una visita, però un volum encara més elevat d’obres, també propietat de la pinacoteca, passen els dies i les nits allunyats de la llum i les mirades.

Seria exagerat afirmar que el Prado allotja un altre Prado a les seves entranyes, ja que la col·lecció de creacions que es queda al seu magatzem, composta per 2.500 quadros, 250 escultures i una infinitat de dibuixos, tapissos i peces decoratives, queda lluny d’igualar en vàlua artística l’exposada. Però no és menys cert que qualsevol institució museística internacional picaria de mans amb les orelles si rebés en herència el tresor que acull aquest traster, situat al soterrani de l’edifici dels Jerónimos, el de nova creació.

Aquí també hi ha obres firmades per grans figures, tot i que de petit format o de menor vàlua, i creacions d’artistes com Luca Giordano, Carlos de Haes, Vicente López o Jan Brueghel ‘el Vell’,que si bé no tenen tant renom com els Rembrandt, Fra Angelico o Tiziano que es mostren al públic, també són part de la història de l’art. «Nosón aquí perquè sí, ni la finalitat del magatzem és acumular obra per acumular-la. Formen part de la gran col·lecció del Prado, formada per 35.000 peces, que és un patrimoni de tots els espanyols», diu Helena Bernardo, tècnica del servei de registre d’obres del museu.

Nau d’abastament

En realitat, el magatzem és una mena de nau d’abastament d’aquest monumental tresor artístic i allotja les obres que o bé no caben a les plantes visitables, o bé esperen la seva hora per ser deixades a altres museus, o bé són susceptibles de passar a formar part en algun moment del ‘Prado disperso’, que consisteix en una selecció de més de 3.500 creacions que la pinacoteca té repartides pels museus de Belles Arts de tot el país i per institucions públiques com ajuntaments, diputacions, el Congrés dels Diputats o la Casa Reial. «Els quadros que apareixen darrere del Rei quan dona el seu discurs de Nadal també pertanyen a la col·lecció del Prado, i pot ser que en algun moment hagin passat per aquí. Aquest magatzem és un dipòsit viu en continu moviment», afirma Bernardo.

La definició de nau d’abastament també li encaixa pel seu disseny. Els qui imaginin unes golfes plenes de teles amuntegades embolicades en pols i olor d’oli, com suggereixen les estampes dels estudis dels grans pintors, se sentirien decebuts si creuessin l’enorme porta cuirassada que dona accés al dipòsit. Ni rastre d’art en un primer cop de vista, sobretot en les seccions centrals, encarregades d’allotjar les pintures.

Més que al cor d’un tresor artístic, la sensació és la de ser en un dipòsit de cadàvers. Fins que un operari desplega algun dels 212 armaris que hi ha perfectament ordenats sobre els 6.000 metres quadrats que ocupa el dipòsit i, de sobte, s’esdevé la màgia: el blanc gèlid de l’espai s’omple dels colors dels quadros que pengen delsvoluminosos plafons, alguns de fins a quatre metres d’alt i vuit de fons per allotjar les obres de més grans.

‘Peines’

Aquests penjadors de quadros disposats en cel·les, els tècnics del museu els anomenen «peines» i constitueixen la joia de la corona del magatzem. No només per les obres que sostenen, també per la filigrana tècnica que porten incorporada: el sofisticat mecanisme de rodolament dels plafons impedeix que, al ser desplegats, qualsevol vibració afecti les teles, que pengen sobre ancoratges especials i descansen així, descobertes, perquè el sistema antiincendis pugui protegir-los sense cap obstacle en cas de foc.

Als dos costats del congost de «peines», les seccions dedicades a les escultures i les obres decoratives s’assemblen més a la idea de magatzem comunament estesa: les primeres descansen en prestatgeries, cada una enllaçada a un pitet que porta la seva identificació, i les segones estan dipositades en vitrines i armaris, tot i que identificades amb un adhesiu que està dissenyat per no fer malbé les peces.

Estremeix la cura amb què són tractades les obres del traster del Prado. A la planta de maternitat de qualsevol hospital no presten més cura per atendre els nounats que el que posen per manipular aquestes creacions els set operaris que formen la brigada del dipòsit. Les seves mans són les úniques habilitades per treballar en aquest lloc, que sempre es manté a 21 graus de temperatura i 55% d’humitat, sigui hivern o estiu.

El magatzem físic té la seva imitació virtual que, a tall de GPS, registra en una base de dades l’estat de cada objecte i la seva ubicació. «Tot moviment queda anotat. D’aquesta forma, sempre sabem on és cada obra. Periòdicament, revisem el magatzem, d’una punta a l’altra, per confirmar que cada peça és al seu lloc», diu l’encarregada del registre.

Exhibició pública

El procés de sortida i entrada d’obres del magatzem també és minuciós. «Quan algun d’aquests quadros viatja per ser exposat, va acompanyat per un correu artístic i una escorta policial. Quan torna, es queda 48 hores en un dipòsit perquè la tela i la fusta del bastidor s’acomodin a la nostra temperatura i humitat abans de ser desembalat», afirma Helena Bernardo.

Davant de tant art clausurat, la pregunta es fa inevitable: ¿no podria habilitar-se algun espai per a la seva exhibició pública? «Un museu no és un aparador d’obres, sinó una institució cultural que manté un discurs artístic. No es tracta de mostrar-les per mostrar-les, la seva exhibició ha de tenir algun sentit», diu Marina Chinchilla, directora adjunta d’administració del Prado.

Notícies relacionades

El Prado tanca un any de rècord amb la vista posada en una altra ampliació

Els habitants del Museu del Prado

El destí d’aquestes peces, doncs, és esperar que alguna institució les sol·liciti amb motiu d’una mostra temporal o que s’inauguri la pròxima ampliació de la pinacoteca, que tindrà una nova seu alSaló de Regnes de l’antic Museu de l’Exèrcit. Aquí podran exposar-se nombroses obres que ara habiten envoltades d’ombres.

En el millor dels casos, algun quadro pot córrer la sort que ha tingut aquesta tardor ‘El Cid’, el retrat d’un lleó africà que va pintar l’artista francesa Rosa Bonehur el 1879. La tela feia diversos anys que era al traster, però la insistènciad’un tuitaire, que aquest estiu va posar en marxa una campanya per reclamar-ne l’exhibició, ha forçat el museu a traslladar-lo a la sala 63 de l’edifici Villanueva. Des de finals de novembre, el lleó de Bonehur rugeix al públic entre les obres de la col·lecció permanent del Prado.