La segona i exitosa pell que cus Flick al Barça

Res comparable, no obstant, al que ha passat des de la caiguda a Montilivi contra el Girona el 16 de febrer i pel mateix resultat: 2-1. A partir d’aquell moment, el Barça ha traçat una trajectòria perfecta en la Lliga (10 jornades, 10 triomfs, 30 punts de 30 de possibles) que l’ha fet imparable per a la resta dels seus sorpresos rivals. Veien impotents la fuga d’un equip que en aquest camí ha tingut, a més, la capacitat per teixir una segona i exitosa pell. A l’inici, amb Lamine Yamal. Ara, sense la jove estrella.

És igual. Flick ha anat reformulant el seu Barcelona de tal manera que ha canviat d’aquell equip aventurer i romàntic, capaç de viure al caire de l’abisme en cada acció defensiva, a un grup sòlid i coherent que supera pedres incòmodes com el Getafe i l’Osasuna, rivals feixucs i camps aspres que se li enquistaven abans.

Superant les dues caigudes davant de l’Atlètic

En aquest trànsit, el tècnic ha hagut de gestionar impactes esportius i emocionals devastadors com l’eliminació de la Copa del Rei, en què la remuntada (el 3-0 del Camp Nou no va arribar al 4-0 de l’Atlètic al Metropolitano) es va quedar a les portes. El mateix li va passar, i davant el mateix rival, en la Champions, caient en els quarts de final després de jugar el 35% de l’eliminatòria amb un jugador menys per les expulsions de Pau Cubarsí i Eric Garcia.

Però Flick ha sabut dotar d’una mentalitat extremadament competitiva la seva plantilla, amb el tacte necessari per no anar perdent cap jugador en el camí. Ha anat trobant solucions a problemes –va matisar la seva línia defensiva sense importar-li jugar amb tres centrals (Eric, Pau i Gerard Martín) a El Sadar, va ajustar el circuit del centre del camp amb l’entrada de Gavi impulsant-lo cap al Mundial– que eren greus com la pèrdua de punteria en moments decisius.

I en el camí s’ha refugiat en la solidesa de Joan Garcia, un porter de parades decisives (va sostenir el Barça a Pamplona després d’una hora de joc pesada), que dona punts. Molts punts. En els tres últims partits, Lamine només ha pogut jugar 45 minuts. La primera meitat davant el Celta. Després, el Barça ha patit la lògica orfandat que provoca l’absència del seu líder en atac, però s’ha enfortit de tal manera que només ha rebut un gol en 270 minuts, el de Raúl García de Haro aquest dissabte.

És una pell potser no tan bonica ni enlluernadora, però, sí, molt més consistent, al punt que el Celta només va poder fer sis rematades (tres a porteria), el Getafe només quatre (cap a la porteria blaugrana) i l’Osasuna, amb nou xuts (quatre entre els tres pals i el gol navarrès), pot presumir de ser el que més l’ha intimidat.

A la recerca dels 100 punts

El Barça governa amb aplom a Espanya, frustrant un desorientat Madrid, que no sap què fer amb el seu projecte esportiu. No li va servir Xabi Alonso, a qui Flick també va derrotar en la Supercopa d’Espanya, ni tampoc li val Álvaro Arbeloa, l’estoica figura del qual s’ha difuminat davant la velocitat adquirida pels blaugranes en aquesta Lliga, que va a camí de rècord.

No només perquè atalaia el registre dels 100 punts –en té 88 i en queden 12 en joc, cosa que l’obliga a guanyar les quatre jornades que resten–, sinó perquè demostra la seva hegemonia domèstica, en espera que sàpiga aprovar l’examen europeu (queia en semifinals de Champions amb l’Inter, va caure en quarts en aquesta campanya amb l’Atlètic).

Flick va com un tro. Dos anys, dues Lligues, fita que el Madrid no aconsegueix des de fa gairebé dues dècades. Només Fabio Capello (temporada 2006-2007) i Bernd Schuster (2007-2008) van encadenar dos títols consecutius just entre el final de Rijkaard al Barça i l’arribada de Guardiola.

Des d’aleshores, ningú al Bernabéu ha sabut trobar aquesta regularitat i excel·lència en el dia a dia. En el Barça, sí. Guardiola en va aconseguir tres de consecutives (2008-2009, 2009-2010 i 2010-2011) en quatre anys, Luis Enrique en va besar dues (2014-2015 i 2015-2016) en els seus tres anys al Camp Nou i Valverde també dues (2017-2018 i 2018-2019) en els seus 32 mesos a la banqueta blaugrana.

I sense l’eficàcia que va tenir el trident

Mentre Flick, que està entossudit a trencar el sostre de vidre que l’angoixa a Europa, ha construït un Barça dominador a Espanya sent l’equip més golejador de la Lliga (89 gols) i el menys golejat (només n’ha rebut 31). I això que al seu trident, irresistiblement eficaç del curs passat, gairebé no se l’ha vist junt en aquesta temporada. Lamine Yamal, Lewandowski i Raphinha només han coincidit com a titulars en cinc (Alabès, Atlètic, Oviedo, Llevant i Rayo) de les 33 jornades de Lliga.

Marge de millora

Notícies relacionades

Flick s’entossudeix que Gavi vagi al Mundial

Barça més que mai

Aquí està, sens dubte, el gran marge de millora del ja gairebé bicampió. «He hagut de manejar i gestionar moltes lesions, crec que ha sigut la cosa més complicada d’aquesta temporada. Però, d’altra banda, he vist que l’equip ha jugat fantàsticament, ha crescut en molts aspectes, és bo per al futur», afirma l’alemany.

«És un equip fàcil i jove, té espai i potencial per continuar creixent en les pròximes temporades. Estem en l’inici del projecte. No ha acabat, l’estem començant», anuncia amb orgull Flick, l’arquitecte del bicampionat.