BICENTENARI D'UN MUSEU DE REFERÈNCIA

Així es restauren les obres mestres d'El Prado

Químics, biòlegs, historiadors i restauradors cuiden les obres mestres de la pinacoteca nacional

prado restauradores jlroca / periodico

5
Es llegeix en minuts
Natalia Vaquero

Una radiografia va revelar que, abans de ‘La comtessa de Chinchón’, Goya havia pintat dos retrats masculins a la mateixa tela. Al retirar els vernissos de ‘Les llances’, va aparèixer un cel de plom a l’obra de Velázquez. I una anàlisi química d’un fragment minúscul de l’‘Adam’ de Durero va delatar que el negre del fons en realitat era una repintada feta segles després sobre la taula original de l’artista. Troballes així estimulen el meticulós treball ‘antiaging’ quotidià de l’equip de restauració del Museu del Prado, un dels més selectes del món, format per químics, biòlegs, historiadors de l’Art i, és clar, restauradors, dones majoritàriament, que aquest any han rebut en equip el Premi Nacional de Restauració i Conservació de Béns Culturals.

Enfundats en les seves bates negres, busquen la fórmula d’una joventut renovada a les obres dels grans mestres. «La salut dels quadros de la pinacoteca nacional en general és envejable», afirma Enrique Quintana, responsable de la brigada de restauració de les pintures del museu, totes obligades a passar de tant en tant la seva ITV particular a la recerca de la frescor original. Tensar teles, treure brutícies, eliminar vernissos o reintegrar pigments perduts són alguns dels tractaments en què treballen les mans expertes dels deu integrants d’aquest departament clau de la pinacoteca.

Un espai d’expansió

La clínica on acudeixen els ‘velázquez’, ‘tizianos’, ‘goyas’, ‘grecos’... és a l’edifici dels Jerónimos, l’espai d’expansió dissenyat per l’arquitecte Rafael Moneo, un búnquer on conviuen aparells d’última generació per fer radiografies i reflectografies infraroges amb un laboratori i un taller més tradicional, ple de pinzells, pigments, bisturís i cavallets.

«És apassionant dialogar amb el quadro per entendre els seus mals i trobar el tractament adequat», diu Lucía Martínez mentre pren el pols a ‘L’estigmatització de Sant Francesc d’Assís’, una tela d’altar pintada potser el 1750, molt deteriorada. Davant aquest oli de José del Castillo, una obra d’Elena Brokmann, ‘Pas d’una processó pel claustre de San Juan de los Reyes’, recupera el llustre robat per una falsa boira que apaga els colors dels hàbits i debilita la llum que penetra entre les arcuacions gòtiques.

Lucía Martínez retoca ‘L’estigmatització de Sant Francesc d’Assís’. / josé luis roca

A poc a poc els rostres del sant, dels frares i dels escolans van recobrant contrast. Ara aquests són els dos ‘pacients’ de Lucía Martínez en un immens i lluminós taller amb vista al vell claustre de los Jerónimos. Cada 20 minuts, uns potents ventiladors renoven l’aire de l’estada, viciat pels gasos tòxics dels dissolvents utilitzats per retirar les capes de vernissos vells que enterboleixen les pintures.

Missatges dels millors artistes

«Com nosaltres, els quadros es rovellen i envelleixen», afirma aquesta restauradora entossudida a comprendre l’abast dels missatges implícits dels millors artistes d’Occident. Les pintures s’han de sotmetre a un procés de neteja cada 70 o cent anys, tot i que a partir d’ara el rentat resistirà més el pas del temps, ja que les noves bombetes led de les sales del Prado són menys nocives per a les teles. 

A prop de Lucía Martínez, la seva companya Almudena Sánchez, que fa 37 anys que és al departament, escruta amb unes ulleres especials les cinc escenes de la predel·la de ‘L’Anunciació’ de Fra Angelico per tornar a aquesta obra mestra de 600 anys la vivor del seu colorit i els seus daurats.

Sánchez retoca amb un pinzell finíssim la pintura de l’artista toscà, com ja va fer amb la taula renaixentista de l’escena principal, una imatge mítica, símbol del museu. S’emociona cada vegada que afronta el repte de recuperar una obra mestra. «És un privilegi –afirma– que exigeix un coneixement profund tant del quadro com de l’autor abans d’actuar».

Al fons de l’estudi, ‘La Nevada’ de Goya espera rebre l’alta després d’un any de retocs. La tela, de gairebé tres metres de llarg, baixarà a la sala d’exposició en un enorme muntacàrregues dissenyat per suportar més de 9.000 quilos i transportar fins i tot el quadro més gran del Prado, ‘Hamlet (última escena)’un oli de més de set metres d’ample de Salvador Sánchez Barbudo que actualment no s’exposa.

Posada a punt en un soterrani blindat

La posada a punt d’un quadro comença al soterrani blindat dels Jerónimos, on la restauradora Laura Alba radiografia els quadros i l’historiador de l’Art Jaime García-Máiquez els sotmet a reflectografies infraroges, una tècnica que permet veure la superposició d’estrats de carboni, l’element que delata qualsevol pintura, ja que no hi ha pigment que no en porti en la seva composició.

Laura Alba observa les radiografies fetes a les grans obres del museu. / JOSE LUIS ROCA

Els dos experts treballen amb uns equips tècnics envejats per les millors pinacoteques del món. Per aquest departament han passat des del‘Guernica’ de Picasso –quan va arribar a Espanya, el 1981– fins a ‘Tres homes a taula’ de Velázquez que guarda l’Hermitage, o una rèplica de ‘Mariana d’Àustria’ que exhibeix el Louvre.

Les plaques de les radiografies revelen secrets ocults rere les capes de pintura d’obres com ‘Les llances’, ‘El retrat d’Innocenci X’ o ‘La comtessa de Chinchón’, pintada per Goya sobre altres dibuixos, com era habitual en l’època.

Les anàlisis tècniques de quadros tan sol·licitats pels visitants com ‘Les menines’ o ‘El jardí de les delícies’ es fan a la nit a les seves pròpies sales. «Hi ha obres que han d’estar exposades de forma permanent», diu Inmaculada Echeverría, coordinadora de l’equip de rajos, a l’abandonar el soterrani rumb al laboratori.

Allà, la química Dolores Gallo mira a través d’un microscopi òptic una partícula arrencada a l’‘Adam’ d’Alberto Durero. «Aquest color negre del fons és una repintada»,afirma l’encarregada de les anàlisis químiques dels materials que li envien restauradors i conservadors del Prado.

La qualitat dels pigments de Velázquez

Els ‘velázquez’ són dels més ben conservats gràcies a la bona qualitat dels pigments que feia servir el geni sevillà, certifica Gallo.

Encara hi ha altres tècniques per endinsar-se en els quadros. La biòloga i restauradora Maite Jóver recorre a la dendrocronologia, la ciència que, entre altres coses, esbrina l’edat dels arbres, per estudiar processos biològics i, sobre la seva evolució, datar les obres. «Podem celebrar que en aquest museu no hi ha falsificacions –diu. Els ‘boscos’ són Bosco; els ‘rubens’, Rubens; i els ‘velázquez’, Velázquez», afirma al costat d’un cromatògraf de gasos que utilitza per esbrinar la composició delsvells vernissos que enfosqueixen les obres.

Notícies relacionades

«És cert que aquestes laques es feien servir per protegir la pintura de la pols, nodrir i donar intensitat», explica Lucía Martínez, «però amb el temps es rovellen i envelleixen la tela», diu sense deixar de mirar ‘L’estigmatització de Sant Francesc d’Assís’. «A aquest quadro li han fet de tot i res bo»,afirma, i a continuació elogia el «bon criteri» que sempre ha tingut el Prado mimant la seva col·lecció des que Ferran VII va nomenar, el 1819, ja fa dos-cents anys, José Bueno primer restaurador de la pinacoteca.

Els pintors de la cort adobaven els quadros a based’intuïció, fins que, a la dècada de 1970, van sorgir les escoles especialitzades en restauració. «Tenim els millors professionals per garantir la qualitat de vida d’aquestes pintures», afirma, perdut en ‘La nevada’, Enrique Quintana. És l’artífex, juntament amb Clara Quintanilla, d’una altra restauració complexa, la d’‘Els afusellaments’, la terrible escena amb què Goya, només aquest any i fins a l’octubre passat, ha esglaiat 2.680.875 visitants.