RESUM DE L'ANY CULTURAL

Els millors discos internacionals del 2019

Els crítics de EL PERIÓDICO escullen 'All mirrors' d'Angel Olsen com el millor disc internacional del 2019

angel-olsen-2019-2-1068x762

Els cicles de la indústria musical s’han fragmentat i accelerat fins a nivells gairebé inagafables. Per mantenir-se en la consciència col·lectiva, un artista pop ha de deixar alguna pista per seguir cada dia i treure almenys una cançó nova a la setmana, o gairebé. En temps així, el concepte àlbum sembla gairebé obsolet, però mereix reivindicació: comprometre’s a escoltar durant 40 0 60 minuts és gairebé un exercici de meditació reparadora. Aquí deu àlbums que ens recorden la possible grandesa del format.

10. LANA DEL REY'Norman fucking Rockwell!’ (Interscope-Polydor-Universal)

Un dels seus dos primers singles, l’embruixador ‘Venice bitch’, durava 9 minuts i 41 segons. Aquesta simple dada ve a dir-nos que ‘Norman fucking Rockwell!’ (d’acord, aquest títol també serveix com a dada) segella la definitiva separació de Lana Del Rei de la recerca d’un lloc en la fama ‘mainstream à la mode’. Prefereix seguir les seves pròpies intuïcions, versionar Sublime i ser artista de culte.

9. DURAND JONES & THE INDICATIONS'American love call' (Dead Oceans-Popstock!)

Després del seu festiu debut del 2016, aquest grup de soul clàssic tendeix més a la malenconia en un segon disc d’arranjaments depurats i partitures que semblen haver existit sempre. Els fantasmes de grans com Curtis Mayfield, Al Green o Bobby Womack planen sobre un disc més intemporal que retro, creat clarament amb la intenció de durar, de continuar emocionant el segle que ve.

8. SOLANGE'When I get home' (Columbia-Sony)

Només uns dies després de conèixer-se les últimes nominacions als Grammy, Solange Knowles, gran menystinguda d’aquesta futura edició, va assaltar el plató del programa de Jimmy Fallon per encadenar quatre temes de ‘When I get home’. L’imponent popurri va servir per recordar l’ambició psicodèlica, altura espiritual i grandesa general del repertori de la continuació d’‘A seat at the table’.

7. WEYES BLOOD'Titanic rising' (Sub Pop-Popstock!)

Amb el seu quart disc com Weyes Blood, l’antiga baixista de Jackie-O Motherfucker s’estableix del tot com a realitat intensa del folk i el soft rock retroactuals. La vida és bona si no et rendeixes, deia Seth, i Natalie Mering defensa aquest mateix missatge amb cançons sobre mantenir la innocència de la infància i trobar l’amor en meitat del soroll. S’ha de creure que el Titanic podria ressorgir.

6. FLOATING POINTS'Crush' (Ninja Tune-[PIAS] Ibero América)

En anglès, ‘crush’ pot significar ‘enamorament’, així que el productor electrònic Floating Points va haver de buscar un altre títol per al seu segon àlbum: la passió per aquest ‘Crush’ només pot ser duradora. En un cop d’inspiració (va fer el disc en cinc setmanes), Sam Shepherd va fer un àlbum tan orgànic i rodó com variat, amb espai per a ball, recessos ambient i pura experimentació.

5. BILLIE EILISH'When we all fall asleep, where do we go?’ (Darkroom-Interscope-Universal)

Els temps, definitivament, estan canviant, i el ‘mainstream’ ara pot acollir maneres i actituds que en altres temps haurien sigut ignorades. Vegeu el cas de Billie Eilish, artista pop amb una veu que de vegades pot ser només un murmuri i amb un so que convergeix amb els impulsos més foscos del hip-hop. ¿Què fèieu vosaltres amb 17 anys? Sigui el que sigui, no seria gravar un debut així. El futur sembla d’Eilish.

4. FKA TWIGS'Magdalene' (Young Turks-Popstock!)

Si la felicitat és el pitjor que pot passar-li a un artista, una ruptura en condicions equival gairebé obligadament a disc fonamental d’una carrera. Exemple número un milió: ‘Magdalene’, de FKA twigs, l’artista de R&B d’avantguarda amb exnòvio famós. Les produccions continuen sent extraterrestres, però la veu i les lletres mai han sigut tan humanes ni directes. Obra de contrastos emotius.

3. SHARON VAN ETTEN'Remind me tomorrow' (Jagjaguwar-Popstock!)

La felicitat és, dèiem, el pitjor que pot passar-li a un artista. Però aquesta ambiciosa cantautora alternativa treu gran poesia de la maternitat i la maduresa, sense oblidar, això mai, algun himne de desamor. Pel que fa a la forma, continua buscant, i incorpora sintetitzadors i beats sense que soni forçat. ‘Seventeen’ és com Springsteen passat per un rabent filtre postpunk: deixa empremta.

2. NICK CAVE & THE BAD SEEDS'Ghosteen' (Ghosteen-Bad Seed-Popstock!)

Fins i tot més que en el precedent ‘Skeleton tree’, Cave compon aquí sota l’influx del dol; pel seu fill mort amb 15 anys i, en aquesta ocasió, també pel teclista Conway Savage, a qui està dedicat. Però l’ambient és més càlid que en aquell: uns petits rajos de llum, d’optimisme i fe, han començat a filtrar-se a través de la finestra de la seva fosca habitació. Pop atmosfèric de bellesa infinita.

1. ANGEL OLSEN'All mirrors' (Jagjaguwar-Popstock!)

Amb cada nou disc, la cantant i compositora rock Angel Olsen creix en so i amplitud estilística sense perdre intimitat ni credibilitat emocional. Al seu àlbum de debut, ‘Half way home’, del 2012, gastava modes de trobadora solitària en baixa fidelitat. Però dos anys després, ‘Burn your fire for no witness’ la presentava al capdavant d’una banda rock. I no obstant, en la segona meitat de ‘MY WOMAN’, els sintetitzadors s’imposaven a les guitarres.

‘All mirrors’ seria una tornada als orígens, però va acabar sent un altre pas de rosca. És el primer àlbum en què aquesta artista conegudament controladora ha volgut delegar de veritat. El que volia ser un disc amb algunes cordes es va convertir, a través de l’estreta col·laboració amb el compositor Ben Babbitt i l’arranjador Jherek Bischoff, en monument de pop orquestral.

Notícies relacionades

Per a Olsen és un disc de moltes ruptures: amb una manera de treballar, amb un antic amor, amb un jo anterior egoista... És important per a ella, però també per a la música. Com els discos que realment importen, no serveix de soroll de fons; capta tota l’atenció.

10 cançons internacionals del 2019

La llista de millors discos internacionals de l’any ha sigut elaborada amb les votacions de Jordi Bianciotto, Ignasi Fortuny, Juan Manuel Freire, Julián García, Rafael Tapounet i Ramón Vendrell

Temes:

Música Crítiques de discos

Inicia sessió 0 Comentaris