'Nuestra parte de la noche': una por difusa

John Bergerafirma que el que ens fa humans és la nostra capacitat de conviure amb els nostres morts. El romanticisme fosc, els poetes maleïts, el vers nociu de la Dickinson o les presències fantasmals que ocupen casa presa de Cortázar, l’‘Aleph’ de Borges o les pesades mortes que sostenen l’aire detingut de Comala són exemples paradigmàtics de tot això. És cert, l’escriptura deMariana Enríquez(Buenos Aires, 1973) crea el seu propi camí particularíssim, però pertany també per dret propi a aquesta tradició.

Enríquez ja va donar prou mostres a ‘Los peligros de fumar en la cama’ i ‘Las cosas que perdimos en el fuego’ que la seva escriptura creava escenes inquietants amb personatges de doble tall, banyant-se dues vegades en el mateix riu, personatges que creuen la vida rescatant les estelles sorrenques una mort precisa. Ara, alçant-se amb el Premi Herralde de Novel·la, entrega un text de gairebé 700 pàgines per dir que ha de –i pot– afirmar el pols narratiu d’una història de llarg alè, un text estructuralment complex que juga seriosament amb el temps, amb les anades i vingudes d’una ficció que és, si es vol, fantasmal perquè es tracta de poder donar compte d’una por que «era difusa» i d’una Ordre secreta –«un déu salvatge»–, i d’un lloc innominable en el qual hi ha pare i fill, Juan i Gaspar. Donar compte d’un viatge que travessa l’Argentinai l’esquerda i veu com sagna, un viatge a la llavor històrica de la maldat i de les lluites de poder, un recorregut pels desapareguts per la dictadura militar. Un vella al centre infernal de les famílies.

La mort i la vida

Notícies relacionades

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

Kosmopolis escalfa motors amb Art Spiegelman i Chris Ware

Llavors un llibre en què les fronteres entre el que és real i el que no es desdibuixen «perquè no hi ha tanta diferència entre la mort i la vida». I perquè l’enfonsament que travessa tota la novel·la és una lluita agosarada per trobar una esquerda, la porta de sortida convertida en el forat d’entrada a la immortalitat, un tema secret de tot el text, que s’obre amb una citació capital inicial de ‘La invención de Morel’: «Creo que perdemos la inmortalidad porque la resistencia a la muerte no ha evolucionado; sus perfeccionamientos insisten en la primera idea, rudimentaria: retener vivo todo cuerpo. Solo habría que buscar la conservación de lo que interesa a la conciencia». I és així que aquest llibre és també una profunda pena a la recerca d’una consciència que es vol innocent perquè aspira a traspassar l’altre costat del mirall.

Amb un cabal imaginatiu poderós, ‘Nuestra parte de noche’ s’erigeix en una ‘summa’ d’arquetips que no se cenyeix a la literatura de gènere i que es tanca sobre si mateixa amb una pàgina final que recorda tant a la visió perifèrica i panòptica de l’‘Aaleph’ de Borges a la recerca d’un temps que conté alhora la seva memòria: «Vio un planeta negro sobre el río. Vio a su abuela sin labios y sin nariz. Vio velas en el bosque y a una joven en cuatro patas caminando sobre huesos. Vio a hombres y mujeres corriendo, todos mutilados... Vio un torso pálido en un campo de flores amarillas».