ESTRENA TELEVISIVA

Lupita Peckinpah: «El meu pare era molt esquerp; el miraves i t'intimidava»

La filla del director de 'Grup salvatge' evoca la difícil relació d'infantesa amb el seu progenitor al documental 'Peckinpah Suite', que estrena aquest dissabte el canal TCM

zentauroepp51342009 graf7884  madrid  12 12 2019   la hija menor del director es191213171501

zentauroepp51342009 graf7884 madrid 12 12 2019 la hija menor del director es191213171501 / Luca Piergiovanni

2
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

Lupita Peckinpah tenia dotze anys quan va morir el seu pare, Sam Peckinpah. Tot just el va conèixer, la seva relació amb ell va ser tan esporàdica que, quan el tenia davant se sentia enutjada per les seves constants absències. Per això la seva figura sempre ha sigut contradictòria per a ella: d’una banda, va ser el gran amor de la vida de la seva mare, l’actriu Begoña Vargas, després que es coneguessin durant el rodatge de ‘Major Dundee’ (1965), però per una altra, va haver de bregar amb la tempestuosa relació dels seus progenitors i el sentiment d’orfandat patern.

D’algunes d’aquestes qüestions tan íntimes parla en primera persona Lupita Peckinpah al documental ‘Peckinpah Suite’, ‘Peckinpah Suite’, que estrena aquest dissabte el canal TCM, un homenatge al director de cine, però també un acostament emocional a un home solitari que es va recloure a les àrides terres de Montana quan ja no va voler saber res més de Hollywood.

«Per a mi ha sigut un exercici difícil remoure tota la història dels meus pares, recuperar tots aquests records», explica Lupita Peckinpah durant la seva visita a Madrid. «Però em va semblar un projecte molt especial en el qual em vaig sentir en tot moment molt cuidada».

I és que el nivell d’exposició a què s’enfronta resulta molt compromès. En l’aire ressonen preguntes com ¿va ser Sam Peckinpah bon pare?, ¿era tan conflictiu com es feia veure o només era una persona iracunda de cara a la galeria?

«No, el meu pare era així. Un home molt críptic, molt esquerp, quan el miraves a la cara t’intimidava». Potser per aquesta raó al seu voltant es va crear tota una llegenda negra: que tenia episodis paranoics ocasionats per l’abús de drogues i alcohol, que dormia enganxat a una pistola i que la seva habitació estava plena de trets. Tot això sense comptar les contínues disputes amb els estudis per als quals treballava, un clàssic al llarg de la seva trajectòria.

«Les seves filles eren les seves pel·lícules»

Notícies relacionades

«El meu pare estava casat amb el cine, i les seves veritables filles eren les seves pel·lícules, així que per elles era capaç de fer qualsevol cosa», continua Lupita. «Al principi era una cosa que no entenia, però amb el temps poc a poc m’he donat temps que això forma part també de la meva pròpia història».

Lupita Peckinpah també ha acabat treballant en el cine, però en el departament de vestuari. Ha après a valorar les pel·lícules del seu pare intentant deslligar-se dels vincles sanguinis i reconeix que la seva favorita és ‘Grup salvatge’, com es diu a Mèxic ‘Grupo salvaje’,i alguna de la seva primera etapa, en especial ‘Ride the High Country’ (1962). «Era un director de cine molt visceral, molt autèntic, per això crec que va tenir tants problemes. No sé com hauria encaixat el seu cine en l’actualitat, però crec que es va atrevir a plasmar la violència d’una manera molt crua que ha servit com a font d’inspiració a molts creadors». ¿Què valora Lupita Peckinpah del cine del seu pare? «La gent pot parlar de la tècnica, de l’ús de la càmera lenta... però crec que el més important és que tenia la capacitat de crear imatges que se’t quedaven gravades al cap».

Temes:

Cine