CINEASTA TRENCADOR

Els últims dies de Sam Peckinpah: paranoia, timbes, polsos i trets

TCM estrena el documental 'Peckinpah suite', conduït per la filla del director de 'Grupo salvaje' i que mostra els seus rampells, inseguretats i ètica personal

zentauroepp51359138 icult sam peckinpah191213174135

zentauroepp51359138 icult sam peckinpah191213174135 / Sunset Boulevard

3
Es llegeix en minuts
Quim Casas

El 28 de desembre es compliran 35 anys de la mort de Sam Peckinpah. Possiblement no se’l recordarà com es mereix, havent sigut un dels cineastes més personals i trencadors d’aquell Nou Hollywood que va acabar d’oficialitzar-se el 1969, quan ell va realitzar una de les seves obres capitals, ‘Grupo salvaje’. El canal temàtic TCM, de Movistar+, sí que el recorda. Aquest dissabte s’estrena el documental de producció pròpia ‘Peckinpah suite’, dirigit per Pedro González Bermúdez, responsable d’altres films del canal amb accent cinèfil, com ‘Nostromo, el sueño imposible de David Lean’ i ‘El último adiós de Bette Davis’.

¿Per què una suite? El documental té com a personatge conductor Lupita Peckinpah, una de les filles del director, i com a centre d’atenció els últims anys que el cineasta va passar a la localitat de Livingston, a l’estat de Montana, instal·lat a l’habitació 322 de l’hotel Murray. Fins allà arriben Lupita i les càmera de TCM per seguir la pista d’un autor epidèrmic que es va enfrontar contra tot i contra tots i va acabar pagant cara la seva rebel·lia regada, això sí, en ingents quantitats d’alcohol.

L’habitació 322, que avui té el nom de Suite Peckinpah i és un reclam per a turistes i cinèfils, conté entre les seves parets moltes vivències que defineixen el director en els últims anys de la seva convulsa vida. Allà es va emportar Peckinpah rotllos de pel·lícula que, convençut que els productors l’hi volien robar, va protegir mitjançant filferro espinós. Va col·locar barrots a la claraboia i la finestra del bany de l’habitació perquè ningú pogués entrar des de l’exterior. Tenia a la suite una taula feta a la mida dels seus colzes en la qual feia polsos amb tothom, i sempre guanyava. Quan l’habitació va ser reformada va caldre eliminar els forats de bala a les parets: Peckinpah es va instal·lar a la suite amb la seva col·lecció d’armes.

Només per a advocats

En una entrevista televisiva recuperada al film, el periodista li pregunta: «Mr. Peckinpah, parli’ns d’algunes de les seves controvèrsies». Podria haver-se estès tota la nit, donatsels seus llegendaris enfrontaments amb els productors, però el director, molt calmat, es limita a dir: «Només hi ha tres persones al món que em diuen Mr. Peckinpah, i totes tres són advocats de Metro Goldwyn Mayer». L’entrevistador rectifica: «Perdoni, Sam».

En la mateixa entrevista es defineix com una bona prostituta. I quan li pregunten pel sobrenom de ‘Bloody Sam’ (Sam el Sanguinari), a causa de la violència febril de les seves pel·lícules, contesta: «Aquesta expressió és d’una pèssima bellesa poètica». Tot seguit, pren el seu vas de plàstic i se serveix una generosa ració de bourbon.

Notícies relacionades

Peckinpah era com els personatges de les seves pel·lícules. Ell és el William Holden de ‘Grupo salvaje’, el Jason Robards de ‘La balada de Cable Hogue’, el James Coburn de ‘Pat Garrett y Billy the Kid’ i el Warren Oates de ‘Quiero la cabeza de Alfredo García’. A la seva manera, va inventar l’autoficció quan ningú parlava en aquests termes de l’experiència personal portada al territori de la ficció. L’explicació de la raó per la qual va fer ‘Grupo salvaje’ és colpidora. Va aplicar la teoria grega de la catarsi: experimentant pietat i temor es purificaria i eliminaria aquests sentiments violents en ell. «Però estava equivocat», va comentar. «La violència de les meves pel·lícules va en augment».

Un dels seus millors amics en els temps de l’hotel Murray, l’advocat Joe Swinderhost, explica que Peckinpah estava jugant a cartes amb uns turistes japonesos i perdia. Abans que s’emportessin els diners que li quedaven, va preferir empassar-se un bitllet de 100 dòlars. La Lupita parla d’ell com la figura absent però idealitzada del pare. I explica la relació que el director tenia amb la seva mare, Begoña Palacios, actriu secundària a ‘Mayor Dundee'. Es van casar tres vegades i es van divorciar dues vegades. Dies abans de morir, Peckinpah, Begoña i Lupita s’havien trobat a Puerto Vallarta per passar les vacances. Peckinpah es va trobar malament, se’n van anar a Los Angeles i va morir aquell 28 de desembre, el mateix dia de l’aniversari de la Begoña. La Lupita tenia llavors 12 anys i avui continua buscant el rastre del seu pare.

Temes:

Documentals