PRESENTACIÓ DEL PROGRAMA PER AL 2020

El CCCB reivindica la utopia en temps distòpics

El centre cultural traça una seductora programació que proposa fugir del fatalisme dels temps actuals i imaginar «altres futurs possibles»

zentauroepp51306172 icult cccb191210180312

zentauroepp51306172 icult cccb191210180312

4
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Potser les distopies estan de moda perquè vivim submergits en una: perquè un personatge esgarrifós governa al país més poderós, perquè han tornat els feixistes, perquè el planeta s’encamina cap a la destrucció per calor. Retallen feina, retallen sous i retallen il·lusions. Falta això especialment: la il·lusió. Això no és maig del 68 –ni de lluny– i el realista no és demanar l’impossible, el realisme és realisme i l’impossible simplement no es pot fer. El futur és incert i borrós amb tendència marcada cap a la foscor, així que la gent prefereix abaixar el cap i refugiar-se al seu telèfon mòbil. Són temps abonats per al fatalisme, la resignació i la ironia. O bé temps de reivindicar el contrari. La utopia.

Són temps per al fatalisme, la ironia, la resignació... o bé per a la utopia

En aquest encreuament de camins, el Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona (CCCB) ha preferit mirar a l’esquerra i reivindicar la utopia. ¿Pot un centre cultural elaborar la programació de tot un any sobre un concepte decididament eteri? És el que ha fet el CCCB, «perquè sense futur no hi ha llibertat, i la cultura, que descansa en la llibertat d’expressió i de creació, té potencial emancipador i la força per imaginar altres futurs possibles», escriu la directora, Judit Carrera, en la introducció del programa del 2020. Al capdavant del centre des d’octubre del 2018, Carrera va encapçalar aquest dimarts la presentació de la primera programació elaborada íntegrament sota la seva direcció, amb la utopia per bandera i el repte que el primer any després de l’aniversari 25 sigui un punt i seguit, el començament d’alguna cosa. «Hem d’adaptar-nos a un món nou», va dir Carrera,«i actualitzar-nos partint de les revolucions de les últimes dècades». «Sobretot la revolució tecnològica», va remarcar.

‘History of the main complaint’, de William Kentridge. / CORTESIA CCCB

L’altre, les pantalles i el planeta

‘Imaginar, inventar, assajar el futur’: així es titula la proposta. ¿Què proposa exactament el centre de Montalegre? La utopia és etèria, després cal fer-la aterrar, i l’equip del CCCB l’ha articulat entorn de tres conceptes. El futur, diuen, passa per la nostra relació amb l’altre. El futur, diuen, passa per la nostra relació amb el planeta. I el futur, diuen, passa per la nostra relació amb les pantalles. Tres conceptes per a tres exposicions cridades a marcar la temporada en el centre cultural. En ordre cronològic, una de dedicada alsvideojuegos  (pantalles), una sobre l’obra de William Kentridge (l’altre) i una sobre Mart (planeta). Perquè el vídeojuego és per excel·lència pantalla, perquè Kentridge deu la seva fama a la reflexió artística sobre l’apartheid i perquè Mart (¡Mart!) és probablement el lloc al que haurem de fugir quan tot al nostre voltant es comenci a fondre, d’aquí a 500 o mil anys.

El futur passa per la nostra relació amb l’altre, amb el planeta i amb les pantalles

¡Mart! Sí, Mart. Un altre museu reflexionaria sobre el canvi climàtic, potser amb fotos de l’Antàrtida fonent-se, però el CCCB ho fa amb una exposició sobre Mart: Mart com a mite, Mart com a inspiració, Mart en la cultura antiga; Mart, per descomptat, en la cultura popular, de Verne a Wells, de Bradbury a Kim Stanley Robinson (potser l’autor que més lluny ha portat la reflexió sobre la terraformació del planeta vermell). El nou cap d’exposicions del CCCB, Jordi Costa, al càrrec des de fa dos mesos, va recordar que torna a ser un tema d’actualitat no només perquè la Terra s’escalfa i qui sap si caldrà fer les maletes, sinó perquè l’any que ve estan previstes quatre missions a Mart, és a dir que la curiositat, aquesta gran curiositat, continua intacta. ‘Mart, el mirall vermell’ és la mostra que més pressupost ha requerit de les tres i té maneres de fita del 2020.

Imatge del videojoc ‘Septembrer 12th’, de Gonzalo Frasca i Newsgaming. / CORTESIA CCCB

A més, és l’única de producció pròpia: tot i que enriquida per a l’ocasió amb noves peces –en especial l’11a de la sèrie d’animacions ‘Drawings per projection’, que serà estrenada a Barcelona– l’exposició de Kentridge (‘Les ombres i el poder’) aterra al centre barceloní procedent de l’Eye Film Museum d’Amsterdam. Una cosa semblant passa amb ‘Gameplay. Cultura del videojoc’, adaptació i ampliació de la mostra concebuda originalment per al ZKM, el Centre d’Art i Mitjans Tecnològics de Karlsruhe, Alemanya.

Convidats il·lustres

Notícies relacionades

És el moment de recordar que el CCCB no és un museu sinó un centre cultural, que les exposicions són una part del tot i que en aquest mirar el futur –i mirar-lo amb optimisme– que és la proposta per a l’any que ve també hi participen el programa de debats i el nou programa de ‘Mediació’, que el centre estrena com a espai obert a nous públics, creadors i mirades, «laboratori indisciplinat de creació i pensament, d’investigació i producció». «Tot gira entorn dels futurs possibles», va assenyalar el seu responsable, Susana Arias, amb referència a les activitats del 2020. En el programa de debats destaquen alguns d’actualitat evident com ‘Desobediència, resistència, protesta: la dissensió en èpoques d’autoritarisme’, amb la presència de la filòsofa nord-americana Judith Butler; ‘Futurs de la democràcia’, amb el filòsof canadenc Charles Taylor, i la conferència que dictarà Alain Badiou l’11 de juny. Entre els convidats il·lustres que també passaran el pròxim any pel centre del Raval figuren l’escriptor italià Alessandro Baricco, el sociòleg francès Edgar Morin i el també sociòleg nord-americà Craig Calhoun.

S’ha de pensar el futur.

Temes:

CCCB