'Ostia', la bellesa de la mentida

En oposició a l’actual ‘boom’ del teatre document, Sergio Blanco treballa amb l’ambigüitat de la mentida, amb el vell pacte de la ficció transformat en un mirall còncau. La peça ‘Ostia’,presentada dissabte al festival Temporada Alta, explica a nivell teòric i pràctic el complex equilibri de la dramatúrgia d’aquest autor francouruguaià, un èxit internacional que ara s’expandeix per Catalunya a través de places fortes com el TNC.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Definida com a «instal·lació viva», veiem a l’escenari l’autor i la seva germana, l’actriu Roxana Blanco. Fan d’ells mateixos, els únics intèrprets que poden llegir el text segons exprés desig de l’autor. No sabem si ens expliquen records o invencions: de vegades s’afirma una cosa per negar-la en l’escena següent. Amb la invocació de tots els seus motius fetitxe i les seves referències cultes (de Sant Agustí a Caravaggio), Blanco ens proposa un exercici d’arqueologia sentimental en paral·lel a la història d’Ostia, port d’esplendor de la Roma imperial i lloc assenyalat en la història per l’assassinat de Pasolini.

Es repeteix la mateixa estructura d’altres conferències escenificades de l’autor com a ‘Memento mori’,estrenada a la Beckett a l’octubre. Vint escenes llegides, un format rígid i monòton que se sustenta en la paraula amb prou feines interpretada, la lectura d’un text que gira en espiral sobre els mateixos motius (mort, incest, droga, el prohibit), però fonamentalment sobre la capacitat de ser i no ser alhora en escena, la tesi d’aquest pacte de la mentida que Blanco proposa en el seu concepte d’autoficció. Al pujar el mateix autor a escena, al barrejar encara més persona i personatge, el joc es porta al límit, una confusió de reflexos, una reverberació a dues veus el ressò de les quals sacseja la noció de veritat i pel camí les fronteres expressives de l’escena de ficció.