Madrid goleja Barcelona en musicals

Mentre a la Gran Vía madrilenya els musicals triomfen i llueixen enormes cartells lluminosos, a Barcelona el Paral·lel s’apaga. No hi ha color entre l’oferta de la capital d’Espanya i la de la capital de Catalunya. A Madrid destaca ‘El Rey León’, que assoleix la seva novena temporada amb dos protagonistes catalans, Pitu Manubens com el malvat Scar i Marc Gómez com l’ocell Zazu, majordom reial. Una producció enorme tant en l’aspecte tècnic com en l’humà que mobilitza 50 intèrprets en cada representació, i també un efectiu exèrcit de tècnics, maquilladores i costureres entre bambolines.

El musical inspirat en el famós film de Disney, amb música d’Elton John i lletra de Tim Rice, s’ha convertit en una veritable gallina dels ous d’or per a la divisió espanyola de la multinacional Stage Entertainment. L’anterior temporada va tenir 600.000 espectadors i més de 83.320 provenien de Catalunya. Després de Madrid, Barcelona és la ciutat que va aportar més públic, seguida de València (30.240) i Sevilla (26.460). És l’obra més rendible de Stage Entertainment en els seus 20 anys d’història. 

Segons un estudi elaborat per Canal Sondeo sobre turisme musical a Madrid el 2018, el 21% dels turistes espanyols que van a Madid ho fan per veure un musical. Gairebé 7 de cada 10 assistents a musicals (68%) afirmen que anar a veure un musical ha sigut la raó principal o una de les que tenien per viatjar a la capital. Els musicals en castellà de Madrid van vendre tres milions d’entrades segons dades de l’anuari de turisme de Madrid, fet que col·loca la ciutat en tercer lloc de més vendes per darrere de Nova York i Londres. Aquesta potent indústria de la qual Barcelona va ser pionera en els anys 80 i 90 ha florit i arrelat a Madrid, on estan sorgint escoles per formar els actors que necessiten. Fins ara Catalunya havia sigut un gran planter, amb centres precursors com el Coco Comín i Memory, entre d’altres.  

Artesania de fibra de carboni

Per a Manubens i Gómez actuar en ‘El Rey León’ és el súmmum. «Adoro l’Scar. Fer de dolent i sàdic és molt divertit. Era un dels meus personatges somiats, juntament amb en Javert d’‘Els Miserables’ i el barber diabòlic de ‘Sweeny Todd’», explica Manubens, que des de l’estiu encarna el germà d’en Mufasa que usurpa el tron després d’haver provocat la mort del rei. Abans va intervenir en musicals com ‘Scaramouche’, ‘Billy Elliot’ i ‘El jovencito Frankenstein’.  «Al principi em sortien els textos de la pel·lícula», assenyala. «Vam créixer amb aquest film i ens el sabem de memòria», afegeix Marc Gómez, que compagina el musical amb la seva feina com a actor de doblatge. Acaben la funció rebentats, però feliços. «És superexigent, perquè interpretem éssers antropomòrfics. De vegades som més humans; d’altres, més animals», diu Manubens, que ha hagut d’acostumar-se no només a actuar, sinó a manejar una màscara amb aspecte artesanal que en realitat està feta de fibra de carboni i que controla amb un dispositiu que porta camuflat a la mà. El paper, com el dels principals protagonistes, requereix un gran desplegament físic i un control del cos considerable més enllà de bona capacitat vocal i interpretativa. Gómez, a diferència d’ell, ha de manipular la marioneta del seu personatge. «El control d’en Zazu és el que més em costa. Fer que parpellegi, que voli amb sentit, que no es quedi arrugat. ¡Físicament és dur! Però m’encanta aquest personatge, perquè és irònic i la seva tessitura vocal s’adapta molt bé a la meva veu», comenta l’actor.

Altres personatges com el del Rei Lleó adult requereixen hores al gimnàs per estar a l’altura i poder fer salts dignes del rei de la selva. Per si de cas, sempre hi ha un fisioterapeuta al costat de l’escenari, una cosa que també passa a ‘Billy Elliot’, un altre dels èxits de la cartellera madrilenya muntat per SOM Produce. Aquest també es basa en un film. No era un musical, però les cançons tenien un paper important en aquesta història del fill d’una família minera que canvia la boxa pel ballet i s’enfronta a tota mena de prejudicis. El principal repte d’aquesta magnífica producció és tenir prou nens capaços d’interpretar un rol per al qual, a més de cantar i interpretar, s’ha de ballar clàssica i claqué. Fins ara una quinzena de nens han passat per l’Academia de Billy Elliot a Madrid, que compta amb professors del reconegut centre de Víctor Ullate. Ells formen les noves promeses, que, quan els canvia la veu, s’han de dedicar a una altra cosa. Els seus sis protagonistes actuals –al ser menors, només poden fer dues funcions a la setmana– disfruten al màxim de cada assaig, que compaginen amb l’escola. «Jo no sé si al final em dedicaré a això o estudiaré Biologia», diu Millán de Benito, el més jove de tots els Billys actuals. Té 12 anys i posa tota la carn a la graella tant amb la seva captivadora actuació com intentant superar els seus companys en piruetes.

Traslladar aquest muntatge a una altra ciutat només serà possible si hi ha allà tants nens ben preparats. En això està immersa l’escola Coco Comín a Barcelona, que des de la primavera acull l’escola Billy Elliot, on s’estan formant molts nens, «tots de fora de Barcelona», indica. I a partir d’aquest cap de setmana també entraran 40 nenes per nodrir el musical. És una veterana del musical i molts dels seus alumnes treballen a Madrid. «El 40% dels intèrprets de musical han passat o s’han format a la meva escola», calcula.

Públic potencial

Comín va posar en venda la seva casa per muntar ‘Chicago’ a l’Arnau en català el 1997. I ha arriscat com a productora en una vintena de muntatges. Té clar que Madrid goleja en musicals a Barcelona. «No podem competir amb Madrid. Els inversors prefereixen una ciutat amb molt més públic potencial que Barcelona», assenyala aquesta entusiasta coreògrafa. La seva escola va ser pionera a formar actors de musical com també ho va ser Memory. Després van venir Aules i Eòlia. «Madrid intenta desenvolupar aquest tipus d’escoles», adverteix. «Però aquí tenim més experiència formant actors polivalents que sàpiguen interpretar, cantar i ballar». La indústria del musical és a Madrid. A Barcelona ara només Nostromo Live –fundada pels responsables de la productora de cine Nostromo– arrisca amb franquícies com ‘La jaula de las locas’, que actualment triomfa a Madrid amb un gran Llàcer, i ‘La tienda de los horrores’, que s’acomiadarà del Coliseum el 19 de gener. «A Barcelona només disposes d’uns quants mesos per enganxar el públic, perquè a l’estiu la gent se’n va a la platja», diu Sellas de Nostromo Live, exdirector de l’ICIC (Institut Català de les Empreses Culturals). Gairebé 50.000 espectadors han vist l’obra que es va estrenar al Grec. Lluny queda del superèxit de ‘La jaula’, vista per 180.000 espectadors a Barcelona la temporada passada. Sellas recorda que la setmana ‘horribilis’ postsentència va afectar els índexs d’assistència de ‘La tienda de los horrores’ . El musical farà gira per Espanya i temporada a la capital. «L’any pròxim està previst estrenar un altre gran títol», avança.

Coincideix amb Comín en l’aclaparadora superioritat de Madrid. «Un musical gran costa entre 2,5 i 3 milions d’euros. Per amortitzar-lo necessites teatres grans de més de 1.000 butaques amb bona visibilitat i a Barcelona no n’hi ha tants. Tampoc es pot comparar el públic potencial de Madrid, una zona metropolitana de 6,5 milions, amb el de Barcelona, on resideixen 1,5 milions, 3 si comptes l’àrea metropolitana».

Falta d’indústria

Madrid ha sabut explotar el seu atractiu cultural. «Nosaltres no tenim platja», apunta José María Cámara de SOM Producciones. «El problema de Barcelona no és de públic, sinó d’indústria. Sense oferta no hi pot haver demanda», assenyala César Martínez de Obregón, de la productora barcelonina Focuse. A Madrid hi ha diverses empreses dedicades al musical, algunes amb teatres propis on només programen aquest tipus d’espectacles, fins i tot a l’estiu. Tot i que Onyric no va funcionar al Condal, Focus manté el seu interès pel gènere amb Dani Anglès al capdavant, que ja prepara dues produccions: ‘Golfus de Roma’, l’any pròxim, i ‘Big fish’, per al 2021. 

Notícies relacionades

'El médico': el 'best-seller' de Noah Gordon convertit en impactant musical

Blur no té ningú que els canti

Les adaptacions de títols famosos del cine acostumen a ser una aposta segura. En són exemples ‘Ghost’, ‘Anastasia’, ‘West side story’, ‘Dirty dancing’... Però també han sorgit altres projectes, com ‘El médico’, i ja se n’estan gestant d’altres, com ‘Los pilares de la tierra’, basat en la novel·la homònima de Ken Follet. I, tot i que les creacions originals no abunden, s’està gestant un musical sobre Lola Flores, ‘la Faraona’. No només de Broadway i del West End viuen els musicals de Madrid.

Mitjà i petit format

A Barcelona, els creadors se centren en obres de mitjà i petit format. És a la cartellera ‘Maremar’, al Poliorama, l’última aposta de Dagoll Dagom, que va vendre el teatre Victòria al Mago Pop. Els Pirates –interessant companyia que gestiona El Maldà– està a punt d’estrenar ‘La mascarada’, a l’Akadèmia. ‘Una habitació buida’, atractiva proposta sorgida d’Eòlia amb música de Clara Peya i text de Marc Artigau, acaba funcions aquest diumenge al Maldà. I la directora Míriam Escurriola ultima ‘Fins els Nadals’ al Club Condal, única obra musical prevista aquesta temporada per Focus aquest nadal a l’antic Onyric. El Teatre Gaudí Barcelona, per la seva banda, ultima ‘Dos divas y un destino’, i la sala Barts, seguint la tradició de les últimes temporades, torna a comptar amb ‘El petit príncep’, convertit gairebé en clàssic nadalenc gràcies al seu èxit entre petits i grans.