24 febr 2020

Anar al contingut

ESTRENES DE CINE

'Midway': gestes bèl·liques XXL amb el segell de Roland Emmerich

El cineasta alemany, expert en destrucció apocalíptica, viatja a la segona guerra mundial per recrear aquest cèlebre episodi bèl·lic entre els Estats Units i el Japó

Nando Salvà

A excepció de Michael Bay, cap altre cineasta actual sembla disfrutar tant d’orquestrar imatges de destrucció massiva com Roland Emmerich. Des que va arribar a Hollywood a principis dels 90, l’alemany ha deixat literalment a la ruïna alguns dels edificis més famosos del món: va enderrocar el Burj Khalifa, va fer miques l’Estàtua de la Llibertat i el Crist Redemptor i va reduir a runa fumejant tant el Vaticà com, en tres ocasions, la Casa Blanca. El tema favorit del seu cine sempre ha sigut l’Apocalipsi, causat per criatures abissals –a ‘Godzilla’ (1998)– o per alienígenes –a ‘Independence Day’ (1996) i la seva seqüela– o pels anomenats Actes de Déu, com ‘El dia de demà’ (2004) i ‘2012’ (2009).

En tant que també acumula escenes de demolició, d’una banda la seva nova pel·lícula, ‘Midway’, és una obra típica del seu autor. De l’altra, no obstant, suposa una cosa semblant a una desviació. Emmerich hi parla d’esdeveniments històrics –la segona guerra mundial, ni més ni menys– i de personatges que en molts casos estan basats en gent real i, potser per això exhibeix més ambicions dramàtiques de les habituals en ell. Midway, en efecte, s’endinsa en l’Armada nord-americana i transita per diversos nivells de la seva jerarquia burocràtica durant els mesos transcorreguts entre l’atac japonès a Pearl Harbor el 7 de desembre de 1941 i la triomfal defensa nord-americana de l’atol del títol, que va culminar el 6 de juny de 1942 i va establir les bases de la posterior victòria aliada al front del Pacífic; en concret, la pel·lícula recrea com els dos bàndols van dur a terme els preparatius per a la batalla i en el procés van provar repetidament d’enganyar tàcticament l’oponent.

Roland Emmerich, en el rodatge de ‘Midway’.

Per descomptat, en qualsevol cas, les escenes centrals de Midway són les que recorren a abundant imatgeria digital per escenificar avions que s’estavellen, vaixells que naufraguen i projectils que causen explosions. Emmerich, això sí, no utilitza els efectes visuals per generar versemblança o endinsar l’espectador en el caos i l’horror de la batalla. De fet, amb prou feines hi ha rastre de sang a la pel·lícula; les freqüents seqüències de combat transcorren banyades per l’obsequiosa llum del sol i traspuen una inconfusible sensació de joia.      

Una batalla de pel·lícula

Emmerich va tenir la idea de filmar Midway fa dues dècades, però l’estudi a què per llavors estava professionalment vinculat, el grup nipó Sony, no es va mostrar particularment interessat en un projecte que parlés de la derrota dels japonesos en la segona guerra mundial. A més, almenys sobre el paper, aquella història ja havia sigut explicada. La primera pel·lícula a fer-ho va ser el documental ‘La batalla de Midway’ (1942), rodat per John Ford in situ durant la contesa. Filmant des de la teulada d’una central elèctrica –així ens ho mostra Emmerich–, el mestre va capturar les imatges més vívides de la guerra fins ara, i mentre ho feia va patir una ferida de metralla de vuit centímetres al braç.

Molt menys memorable va resultar ser després ‘La batalla de Midway’ (1976), que mostrava un menyspreu per exactitud històrica que cridava especialment l’atenció considerant que tant el seu director, Jack Smight, com bona part del seu repartiment –Henry Fonda, Charlton Heston, Glenn Ford, Cliff Robertson, Hal Holbrook– eren veterans de guerra. De fet, utilitzava l’escenari bèl·lic com a mer teló de fons d’un melodrama romàntic, i bona part de les seves escenes de combat estaven muntades a partir de fragments de pel·lícules prèvies com ara ‘Treinta segundos sobre Tokio’ (1944), ‘De Pearl Harbor a Midway’ (1960) i ‘Tora! Tora! Tora!’ (1970).

Una imatge promocional de ‘Midway’, de Roland Emmerich.

La pel·lícula d’Emmerich no només és més fidedigna que aquesta predecessora, també més sofisticada, de diverses maneres. D’una banda, i tot i que fins a cert punt comparteix la mateixa agenda militarista i proamericana, almenys s’esforça per humanitzar els nipons i per entendre i representar la seva cultura i el seu codi d’honor, i reflexiona sobre el coratge necessari entre els soldats dels dos bàndols per morir per un país els líders del qual de cap manera farien aquest tipus de sacrificis. De l’altra, i a diferència de tantes pel·lícules nord-americanes sobre la segona guerra mundial dissenyades exclusivament com a relats d’heroisme individual, captura un esforç col·lectiu consagrat a la concepció i l’execució d’una estratègica bèl·lica enormement complicada... Tot això, clar, mentre es delecta mostrant imatges de destrucció.