Crítica de 'Midway': guerra al Pacífic amb més múscul que drama

Portada al cine el 1942 en format documental per John Ford, i el 1976 en un film de ficció amb un repartiment ple de velles estrelles (Henry Fonda, Glenn Ford, Charlton Heston, Robert Mitchum), la batalla de Midway va ser una de les victòries estratègiques del comandament nord-americà en la denominada guerra del Pacífic, durant la segona contesa mundial. Roland Emmerichinsufla ara renovada vida a aquella gesta bèl·lica barrejant alhora altres episodis capitals de la guerra: hi ha l’atac a la base de Pearl Harbor a l’estilMichael Bayi la posterior represàlia aèria nord-americana sobre la capital japonesa, ja reconstruïda a ‘Treinta segundos sobre Tokio’, film del 1944. Per tornar al passat cinematogràfic, fins al pla del general Yamamoto dient que han despertat un gegant després de l’atac a Pearl Harbor és idèntic al de la mateixa situació a Tora! Tora! Tora!’ (1968), el primer film sobre el conflicte realitzat entre nord-americans i japonesos.

Les aportacions d’Emmerichsón mínimes, i acaba sent un film amb més múscul que drama. Podria destacar-se, a l’informe sumarial sobre aquell episodi bèl·lic que és Midway, la seqüència de Pearl Harbor, convertida en dantesques imatges de barcos de guerra en flames, o els passatges en el departament de criptografia, format per músics de clàssica o jazz que tenen millor sentit que ningú per desxifrar els codis i missatges xifrats japonesos.