ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA

Roland Emmerich: «He necessitat 20 anys per fer 'Midway'»

El director alemany parla per a EL PERIÓDICO sobre el seu acostament a aquest episodi bèl·lic de la segona guerra mundial entre els Estats Units i el Japó

MID_D39_13083.NEF

MID_D39_13083.NEF / Reiner Bajo (Reiner Bajo)

3
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

L’alemany Roland Emmerich és el gran rei del cine de catàstrofes. La seva pel·lícula ‘Independence Day’ el va convertir en un dels directors de ‘blockbusters’ més importants dels anys 90. La seva passió per destruir el món va continuar amb ‘Godzilla’, ‘El dia de demà’ o ‘2012’. Ara, amb ‘Midway’ aborda un esdeveniment històric per endinsar-se en el cine bèl·lic d’essència més clàssica. En qualsevol cas, la seva empremta es perpetua en aquesta superproducció èpica sobre la famosa batalla aeronaval entre nord-americans i japonesos que va tenir lloc al Pacífic durant la segona guerra mundial.

¿Com es va embarcar en el projecte de plasmar aquest fet històric?

El primer contacte el vaig tenir fa gairebé dues dècades, quan vaig veure un documental sobre el tema i des d’aquell moment vaig llegir diversos llibres. I des d’aleshores sempre vaig tenir clar que havia de fer una pel·lícula sobre Midway. Però era una producció complexa, havia de bregar amb molts elements. Vaig parlar amb diverses productores i hi estaven interessades, però necessitaven recolzament japonès per fer-la com s’havia de fer. Així que ara que ho he aconseguit es podria dir que ha sigut el meu projecte personal més costós a l’hora de posar en marxa. He necessitat 20 anys per fer-ho.

¿I què era el que més li interessava plasmar-hi?

El que més m’atreia era poder fer una panoràmica completa a través de personatges i situacions. Vam planejar abordar sis mesos al voltant de tota la història per mostrar els diferents moments pels quals va transcórrer el conflicte. Això incloïa l’atac a Pearl Habour; també volia que hi fos present la perspectiva japonesa, la importància de la intel·ligència secreta a l’hora de desxifrar missatges d’un bàndol o de l’altre i, evidentment, darrere de tot això, el factor humà.

¿Va tenir al cap la versió dels anys 70, ‘La batalla de Midway’, en algun moment?

La veritat és que no. La versió dels 70 és molt diferent de la nostra, per exemple, en l’ús de tants actors famosos o la introducció d’històries d’amor, molt del gust de les superproduccions de l’època, una cosa que està allunyada de la sensibilitat actual. A més, no aborda un espai de temps tan gran. Tenia clar que, si no arrencàvem amb l’atac a Pearl Habour, no es podia comprendre el significat del que va passar a Midway.

¡Però vostè també ha aconseguit reunir un repartiment d’estrelles espectacular! Woody Harrelson, Dennis Quaid, Patrick Wilson, Aaron Eckhart, Nick Jonas, Mandy Moore...

En el passat les estrelles de cine eren més grans que les actuals. No es pot comparar tenir junts Charlton Heston, Henry Fonda, James Coburn, Glenn Ford, Robert Mitchum i Toshirô Mifune. Era impossible arribar a una cosa semblant; s’ha fet el que s’ha pogut (rialles). ¿Saps què passa? Que de vegades són contraproduents les cares conegudes, perquè l’espectador reconeix els actors i no veu de veritat els personatges.

¿Quins van ser els principals reptes que va haver d’afrontar?

La preparació de la pel·lícula va ser tan apassionant com aterridora, perquè, tret dels vestits, gairebé no existia res més. Tot va ser creat en estudi; es van reconstruir els edificis, els avions, i també vam treballar molt amb l’ordinador, és clar. Ens vam esforçar molt a ser fidels a la realitat, així que va ser un procés dur.

En la pel·lícula es parla d’heroisme, però també de por, de la fina línia que separa la vida de la mort.

En moltes de les meves pel·lícules he tractat aquest tema. Tots podem ser valents en un moment donat, però alhora tenir por. Per mi era important crear un balanç entre aquestes dues coses, així com no caure en els estereotips amb els japonesos. En els dos costats hi va haver molts sacrificis. La guerra és una tragèdia. Per això no hi ha celebracions a la pel·lícula.

¿Quins són els seus referents dins del cine bèl·lic?

Les meves pel·lícules favorites són ‘Un pont massa llunyà’, de Richard Attenborough, amb Sean Connery, i l’alemanya ‘El puente’, de Bernhard Wicki. També m’agrada ‘Salvar el soldat Ryan’, de Spielberg.

En la pel·lícula es diu que un capità no abandona el seu barco, tot i que hagi d’enfonsar-se amb ell. ¿Faria el mateix per una de les seves pel·lícules?

¡No! Deixaria que marxés l’equip primer, però després preguntaria: «¿On és la següent barca salvavides?». (rialles)

Notícies relacionades

Després de tant temps a Hollywood, ¿se sent més americà o alemany?

¡Tots dos! Soc mig alemany, mig nord-americà. Durant els últims anys he viscut el mateix temps en un lloc i en l’altre. De totes maneres, no em sento de cap lloc.