CRÒNICA

Hot Chip, tot un festival de concert

La banda dance-pop londinenca va reforçar la seva llegenda a Razzmatazz amb un repàs dels seus millors vells i nous clàssics

zentauroepp51149431 barcelona 29 11 2019 icult  concierto de hot chip en el razz191130143623

zentauroepp51149431 barcelona 29 11 2019 icult concierto de hot chip en el razz191130143623 / ELISENDA PONS

2
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Després de la seva conversió de grup gairebé intimista a màquina de pop ballable, els londinencs Hot Chip es van convertir en comodí de festivals; el grup que calia trucar si volies assegurar festa no exempta d’idiosincràsia. El públic s’ha acostumat a veure’ls en aquest context, però això no vol dir que no estigués disposat a pagar una entrada de preu considerable per veure’ls a ells i només a ells: les entrades per a divendres a Razzmatazz es van esgotar.

I no feia falta entrar al web de la sala per conèixer la dada. Fins i tot abans d’iniciar-se el veritable guirigall, el clima era de sauna, una cosa que els elaborats ritmes i intenses tornades de la tropa liderada per Alexis Taylor només va ajudar a empitjorar. Primer assalt: ‘Huarache lights’, gran mig temps sobre sortir de nit, adorar les teves vambes Huarache Light... I també sobre fer-se més gran. Així són ells: amants del pop i el frenesí sense por d’introduir reflexions malenconioses en les seves lletres; a reconèixer la seva edat davant un públic que, si hem de dir la veritat, en té la mateixa que ells, entre trenta i molts i quaranta i pocs.

El recent àlbum ‘A bath full of ecstasy’, una altra fita de la seva discografia, és abans que res una lliçó d’optimisme; una crida a l’amor col·lectiu en la qual canalitzen influències sonores i espirituals de la música rave dels 90. D’aquest, Taylor i els seus sis col·legues (més orgànic no podia sonar tot) van recuperar primer el curiós mig temps que li dona títol, deixant per més endavant els veritables encerts: ‘Hungry child’, ‘Spell’ (al principi composta per a Katy Perry), ‘Positive’ i, a prop del final, ‘Melody of love’.

Notícies relacionades

Tot molt ben rebut, però no tan bé, és clar, com els seus vells clàssics, que són multitud. Poc després de l’arrencada ja es van marcar una ‘One life estand’ de so envoltant. ‘Night and day’ va resultar, si és possible, encara més maníaca que en la seva versió gravada. Per a l’enorme ‘Flutes’, amb aquest meravellós ‘sample’ de cant infantil de carrer, es van marcar una coreografia en fila. Amb ‘Boy from school’ els fans no cantaven, sinó que udolaven; o fins i tot gemegaven, arribat el moment en què es va alentir a l’estil del clàssic house ‘French kiss’ de Lil’ Louis. I no, no estava ningú preparat per a una ‘Ready for the floor’ tan fresca com la primera vegada.

Per al bis es van guardar una mica de tot: R&B lent amb ‘Look at where we are’, rap-punk amb la seva versió (absolutament clavada) del ‘Sabotage’ de Beastie Boys i una mica de house molt Detroit amb ‘I feel better’. Tot un festival de concert.

Temes:

Concerts