Crítica d''Everyday life', de Coldplay: calidoscòpic pop global

L’anunci que Coldplay no sortirà de gira mundial per l’impacte en el medi ambient dels vols i de l’operatiu dels seus espectacles gairebé tapa que la banda britànica té un nou disc, i que és el més substanciós en una llarga temporada, segurament des del popular ‘Viva la vida or death and all his friends’ (2008). Coldplay calidoscòpic, prest a la miniatura emocional i a l’himne, com sempre en la frontera de la presumptuositat, però subtil i imprevisible en el seu diàleg amb la transcendència i en els seus esbossos multiculturals.

A primera vista, ‘Everyday life’ pot provocar rebuig amb el seu aspecte d’obra amb ínfules, inspirada en la noció de doble àlbum (ho és en el seu format de vinil), amb una primera meitat titulada ‘Sunrise’ (sortir el sol) i una segona que respon al nom de ‘Sunset’ (posta de sol). Ús de grafia àrab, missatges entorn dels grans temes universals (convivència interracial, antibel·licisme, ecologia, espiritualitat) i prevenció davant de la possibilitat que el concepte pugui ser més gran que les cançons.

L’empremta de Femi Kuti

A partir de les cordes que obren l’àlbum, més suggerents que èpiques, i a través l’atmosfera en delicat ‘crescendo’ de ‘Church’ i el recolliment de ‘Trouble in town’ anem sospitant que el Coldplay ple de coloraines dels últims temps ha donat pas a una versió més rica en matisos i amb més pòsit. Amb un Chris Martin disposat a sbaixar la veu, acompanyant-se només del piano, a ‘Daddy’ i a integrar en el seu cànon pop incursions en el gòspel (‘BrokEn’) i en un funk amb ascendent afrobeat: ‘Arabesque’, cim de la primera part (i del disc), amb veus de Femi Kuti (fill de la icona nigeriana Fela Kuti) i el belga Stromae, i desenllaç amb improvisacions ‘free’.

La litúrgia coral de ‘When I need a friend’ tanca amb calidesa la primera part, i la guitarra acústica ‘folkie’ de ‘Guns’ obre la segona. Martin en mode cantautor, i seqüències sensibles en ‘Èkó’ i ‘Old friends’, desenvolupant la franca i senzilla lluminositat d’un Paul Simon. El Coldplay més propens als grans volums no s’ha esvaït i ressorgeix amb aquest ‘Orphans’ propulsat per cors vivificants, amb el rei Mides suec Max Martin en els crèdits de producció, preparat per conquerir l’estadi quan arribi el moment (que arribarà).

A joc amb aquesta eufòria, ‘Champion of the world’ torna a realçar els ànims amb una altra tornada comunitària i un missatge d’enfortiment interior potser una mica populista però reeixit. El teló baixa amb ‘Everyday life’, on Martin convida a «continuar ballant quan els llums s’apaguin» i deixa anar una successió de serens ‘al·leluies’, i queda la sensació que Coldplay s’ha sortit amb la seva en l’espinosa missió de modular l’efervescència i aplanar la mística, entregant un producte pop global amb molts perfils i fill del seu temps. JORDI BIANCIOTTO

---

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Aquesta diva gairebé virtual anomenada Hannah Diamond sona més real i emocional que mai a ‘Reflections’, un altre clàssic instantani del subgènere ‘disc de ruptura’. Mà a mà amb el productor A. G. Cook (habitual de Charli XCX), Diamond s’ha marcat una bellíssima col·lecció de laments cibernètics. Cauran llàgrimes pixelades. JUAN MANUEL FREIRE

Els renovats The Bad Plus, ara amb Orrin Evans al piano, continuen vius. Una vegada més, presenten partitures pròpies on manen l’emoció i la identitat de grup. I com si reconeguessin la seva pròpia condició de clàssics, per primera vegada versionen diverses peces pròpies de discos anteriors. Més del mateix. Que en el seu cas, no és poc. IGNASI FORTUNY

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

El músic d’Irun adapta en aquest disc llibre, per encàrrec de Barnasants, cançons basques dels 80 i 90 d’autors d’ampli espectre: de Laboa a Anari i d’Oskorri a Negu Gorriak. Peces envoltades d’una serena emotivitat, realçant accents rítmics i obrint un espai per a la veu d’Atxaga, sense deixar de ser pur Muguruza. J. B.

Aquest àlbum és la demostració que Israel B vol quedar-se en la primera línia de la música urbana. I que té talent per fer-ho. La veu esquinçada d’Israel B s’abona a la línia melòdica, de la mà dels productors Lowlight, 0-600 i $kyhook, per crear un EP que és molt més –malgrat ser només 7 talls– que el single d’or ‘Yyanosé’. IGNASI FORTUNY