Hijos del Trueno: «La rumba és només un dels bassals en els quals ens rebolquem gustosament»

Els ex-Tarántula Vicente Leone (veu) i Daniel Granados (guitarres) s’han arraïmat al seu voltant un dream team de la música independent barcelonina: Pau Julià (baix, ex-Manos del Topo), Guillem Caballero (teclats, ex-Sufing Sirles), Pau Albà (bateria, Les Sueques) i Sara Fontán (violí, Los Sara Fontán). La banda es diu Hijos del Trueno i presenta el seu primer àlbum, ‘Sorprendentes adelantos’, en el qual hi ha col·laboracions de Maria Arnal i Marcel Bagés, al Centre Galego de Barcelona dissabte que ve a les 12.30 hores (sí, al migdia). La seva idea del mestissatge no té res a veure amb l’abundant mestissatge que s’ha fet fins ara a Barcelona.

¿De quin barri són?

Dani Granados: Del que popularment es coneix com a Ciutat Satèl·lit: Sant Ildefons de Cornellà.

Caram, el barri de la Banda Trapera del Río.

D. G.: Els meus pares van avalar la compra del seu primer equip musical. Cap estava casat i sense estar-ho era molt difícil que et donessin un crèdit. Els meus pares estaven en un entorn molt polititzat, al Casino Cultural de Sant Ildefons, que també freqüentava Miguel Ángel [Morfi, el cantant de la Trapera], i els van avalar. 

Vicente Leone: A mi m’han dit que vaig néixer al Vall d’Heron i vaig passar la meva infància a la Teixonera. El que passa és que venia molt pel barri xino i la part vella de la ciutat perquè uns dels meus avis vivien al carrer Ample. Després em van canviar a l’Eixample en contra de la meva voluntat, però mai ho vaig considerar un barri.

¿Com van descobrir la rumba?

V. L.: De nen. Escoltava el que posava el meu pare a casa i posava Peret, Elvis Presley, Boney M... O sigui que barrejada amb música anglosaxona hi havia la rumba. També m’atreia la música de la Fania que escoltava per la ràdio, sobretot les lletres.

D. G.: Anant a comprar amb la meva àvia o la meva mare al mercat ambulant dels dijous de Cornellà. Venien des de calces fins a ocellets i també hi havia parades de música. No sonava rumba catalana sinó Los Chichos i Los Chunguitos; bé, Los Amaya sí que sonaven. Un habitual era Junco venent les seves pròpies cintes.

¿I com passa la rumba a formar part del seu idioma musical amb Hijos del Trueno?

D. G.: En Vicente i jo no vam tenir aquell punt d’inflexió en el qual molta gent trenca amb el que escoltava de nen i adolescent. El que sí que fas és una decantació i et treus coses que et van molestant i et quedes amb d’altres que tens molt enganxades. En els dos casos la rumba se’ns ha quedat, com el rock and roll o la música llatina. 

V. L.: No s’ha desprès. Sempre ha sigut allà amb gust. Amb Tarántula ja fèiem una versió de Los Chichos.

Però a Hijos del Trueno hi té més presència.

D. G.: Compte: no fem rumba. És només un dels bassals amb fang en els quals ens rebolquem gustosament, i després a un altre bassal amb fang. La idea és fer música mediterrània i revetlla. Música per passar-t’ho bé i que s’ho passin bé amb tu. Celebrar la música com a punt de trobada, una cosa molt mestissa. Tot i que sí que la rumba és una mica punt de partida, també perquè tots dos passem pel carrer de la Cera cada dia per anar a treballar des de fa molts anys i té una cultura apassionant.

Un fil marí recorre tot el disc des de la portada.

V. L.: El rotllo portuari sempre m’ha agradat molt. M’encantava anar a casa dels meus avis perquè era gairebé al passeig de Colom. A la nit sentia els mariners passar cantant. No ho sé, l’ambient del port sempre ha tingut molta vida, del tipus que sigui però molta vida. La gent ve i va amb barco i es creua.

D. G.: La cultura portuària és com un underground paral·lel, té una cosa que no es pot ensenyar. I la cultura popular de Barcelona té molt d’això, de cultura marinera. El Kentucky, el New York, el London, el Texas (el que ara és el Sidecar) eren bars de mariners. Reproduïm el que hem mamat.

V. L.: Si fóssim de Madrid estaríem fent xotis potser, però això segur que no

Aquesta Barcelona portuària de la qual parlen, ¿no és actualment més mítica que real?

D. G.: En absolut. Potser és latent després que capes de polítiques i el món contemporani l’hagin anat tapant, però la identitat portuària i mediterrània hi és i malgrat tot es manifesta. Per exemple hi continua havent música als bars malgrat tot i música al carrer malgrat tot.

V. L.: Mítica no, però potser sí que és una Barcelona poètica.

A 'A la faldilla de Montjuïc' gairebé pot veure’s el Watusi de Francisco Casavella i Gato Pérez.

‘El día del Watusi’ no l’he llegit. El Gato per descomptat que és allà. 

Els barcelonins poden dividir-se entre els que són de Montjuïc i els que són del Tibidabo. Vostès són, sens dubte, de Montjuïc.

D. G.: És un lloc excepcional. La foto de la portada del disc està feta des del revolt del Morrot al qual cantava Gato Pérez. Continua intacte. És verd i salvatge; entre l’àmbit urbà, el portuari i el rural. Aquest àlbum és Morrot en estat pur.

V. L.: El meu avi em portava a Montjuïc i fa anys que hi torno a anar per les vistes, l’olor... És misteriós i té racons màgics, a més d’un munt de vestigis: la pedrera, el castell, un cementiri jueu, el polvorí. 

‘Los zombis de mi ciudad’ dona ganes d’engegar-ho tot a passeig: «Trabajamos durante el día / y volvemos a casa por la noche».

V. L.: Veig al meu voltant molta gent que viu així. Un dia rere l’altre. Això deshumanitza, et fa un zombi.

D. G.: Tothom  que treballa se sent interpel·lat, és la gràcia de la distopia.

A la seva escala, han format un supergrup.

V. L.: Ens salten les llàgrimes. Per estar en un grup necessito estar amb col·legues. Amb gent que m’entén i que jo entenc. Un tipus que toqui molt bé, però que sigui antipàtic o no comparteixi el meu imaginari doncs... ¡És que hem de marxar de cap de setmana junts! Són bojos com nosaltres.

A Tarántula tenien logotip i himne (‘Larga vida a Tarántula’) i aquí també (‘Llegan los Hijos del Trueno’). Sembla que la seva idea d’una banda és la d’una germandat.

Notícies relacionades

De cap fàbrica de vinils a Espanya a tres

La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

V. L.: Això ve del rock and roll. Del ‘Bloodbrothers’ dels Dictators, per exemple. A mi m’agradaven les bandes que veies que eren col·legues entre ells. El meu ideal és el que anomeno la banda natural, els col·legues que s’ajunten. En aquest cas, a més, són col·legues que aporten moltes coses.

D. G.: Hauria de ser obligatori tenir una cançó de presentació i, fins i tot, tocar-la la primera. És un tema d’educació: som això i hem vingut a fer això. Gato Pérez tenia ‘Ja sóc aquí’.