Paco Cabezas: «Vaig dir 'no' a Spielberg per dirigir 'Adiós'»

Paco Cabezas ha passat uns quants anys rodant sense parar sèries americanes, de ‘Penny Dreadful a ‘El alienista’, passant per l’acció desenfrenada d’‘Into the Badlands’, però ara torna al nostre país i a la seva terra sevillana per endinsar-se al barri de les Tres Mil Viviendas, on transcorre ‘Adiós’, un ‘thriller’ protagonitzat per Mario Casas, Natalia de Molina i Ruth Díaz que torna el director a les seves arrels.

¿Per què és ‘Adiós’ una pel·lícula tan especial per a vostè?

Estava a punt de firmar una sèrie produïda per Steven Spielberg basada en el videojoc ‘Halo’. Extraterrestres l’any 5.000, invasions marcianes amb armes atòmiques... en fi, una bogeria. Estava a punt d’acceptar quan em va arribar el guió d’‘Adiós’ i m’ho vaig replantejar tot. Vaig pensar, déu meu, però què faig jo en aquest embolic, ¿és de veritat el que vull fer? I contar una pel·lícula al meu barri, amb personatges reals, amb una història de veritat em va donar impuls per deixar el projecte americà i reconnectar amb el que soc. En aquest cas, he seguit el meu cor.

¿Com arriba a un director assentat com vostè un guió de dos autors novells?

Em va arribar a través de Twitter. Molta gent em contacta per enviar-me guions i jo soc molt sincer; els adverteixo que només si el guió m’agrada el llegiré fins al final. Si no m’enganxa, arribaré fins a la pàgina 15. El 99% de les vegades, no passo de la pàgina 15, però en aquest cas va ser diferent; em vaig quedar sense alè fins a l’última pàgina i va ser com si m’estigués parlant directament a mi, perquè explicava coses que jo coneixia. Així que em vaig posar en contacte amb José Rodríguez, que en aquell moment estava treballant com a repartidor per guanyar-se la vida i a partir d’allà va sorgir una preciosa amistat. Jo estava desenvolupant una sèrie per a Netflix, ‘Diableros’, que finalment no vaig dirigir, però vaig aconseguir que ell fos un dels guionistes. És una de les coses de les quals em sento més orgullós. Ara té diversos projectes amb productores importants, imagina.

¿I qui li va donar a vostè la primera oportunitat?

¡Victoria Abril! Vaig escriure el curtmetratge i el llargmetratge de ‘Carne de neón’ alhora i l’hi vaig fer arribar. Jo treballava en un videoclub i ella em va trucar allà; imagina el xoc, no m’ho podia creure. La resta és història [riu].

¿Podríem dir que ‘Adiós’ és el seu particular ‘Malas calles’ a Sevilla?

Sens dubte. Sona a tòpic, però jo des de petit sempre he volgut ser Scorsese. La vida és veritat que et porta per camins que no esperes, com ara fer sèries als Estats Units o una pel·lícula amb Nicolas Cage. Així que aquesta era l’oportunitat ideal, perquè em trobava a casa, sabia com eren aquells carrers, igual que Scorsese coneixia Little Italy quan va rodar la seva pel·lícula. Així que les Tres Mil Viviendas són les meves ‘Malas calles’.

A més de Scorsese, també podríem dir que beu d’una cosa tan nostra com és el cine quinqui.

Volia fer una pel·lícula amb un aspecte molt documental, però impregnar-la de poesia. Vaig intentar no tenir referències al cap i estar atent al que passava en el set per plasmar-lo amb la màxima autenticitat possible. Però, quan ja la vaig acabar, em vaig adonar que hi havia posat Camarón, Morente, Llorca i que el que passava en la pel·lícula era com una lletra de flamenc, com una espècie de ‘soleá’ en la seva estructura (tres parts, uns leitmotiv que es van repetint), així que per mi la meva la pel·lícula és com un ‘quejío’ flamenc.

¿Un ‘quejío’ de dolor o un ‘quejío’ de venjança?

Jo crec que és un ‘quejío’ de redempció. Tot i que la paraula venjança apareix en una cançó de Camarón: «[...] están puestos en balanza dos corazones a un tiempo, uno pidiendo justicia, otro pidiendo venganza». Així que el tema ‘Un tiro al aire’ es va convertir en una referència, perquè el cor que demana justícia és el del personatge de Ruth Díaz i el que demana venjança és el de Mario Casas. Però crec que és una pel·lícula sobre superar el dolor, la pèrdua d’un ésser estimat. És molt fosca i dura, però també té una mica d’esperança, com la cançó que ens va gravar Rosalía, que es diu ‘Un largo viaje’ i ens porta cap a la llum.

¿Com ha sigut el retrobament amb Mario Casas després de ‘Carne de neón’?

Volia un actor que s’hi deixés la pell i les entranyes, que s’hi impliqués al màxim i crec que Mario és el millor actor que hi ha en aquest país. Així que tenia clar que el volia a ell. El hàndicap de l’accent sevillà no va suposar cap problema per a ell, el va agafar amb unes ganes increïbles i s’ha entregat fins a les últimes conseqüències.

Notícies relacionades

Brad Pitt compra la famosa casa "ovni" de l'Empordà i l'envia a Califòrnia

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

¿Què li ha aportat el seu periple americà?

M’ha fet madurar molt. Hi ha una paraula que no m’agrada, que és ‘artista’. Em sona a farsant. I els directors que es prenen molt seriosament a si mateixos no sé fins a quin punt es prenen seriosament la seva feina, perquè són per sobre seu. I jo ho veig just al revés. He rodat uns 22 episodis de diferents sèries americanes i, fent comptes, durant quatre anys he estat rodant sense parar. Així que tinc molta durícia d’artesà, però mai em consideraré un artista.