A la recerca de les fonts sonores del Mississipí

L’evolució galopant dels gèneres, i l’influx de la tecnologia, pot fer-nos oblidar que les músiques que ens envolten continuen procedint, en gran manera, d’un lloc precís, d’aquella àrea banyada pel Mississipí fins a la seva desembocadura a Nova Orleans. És‘El río de la música’ al qual Miquel Jurado ha tornat una vegada i una altra, des de fa més de 30 anys, i que recorre en un relat tranquil i ple d’informació que barreja periodisme, musicologia i literatura de viatges.

Un llibre amb un subtítol que estableix coordenades(‘Del jazz y blues al rock. Desde Memphis a Nova Orleans’),publicat per Ma Non Troppo, en el qual Jurado, reconegut periodista musical barceloní vinculat al diari ‘El País’, s’ha mogut pel «desig de compartir», de manera que es considerarà feliç si llegint-lo «algú descobreixCharlie Patton oSleepy John Estes o arriba a saber el que era la música delsbarbers-cantants, fent les seves harmonies mentre manejaven aquelles afilades navalles».

Carreteres secundàries

El text segueix el curs fluvial a partir de dues ciutats fetitxe, Memphis i Nashville, evitant la ruta principal i decantant-se per l’autopista 61 i el seu rastre de «poblets on pots trobar actuacions de músics desconeguts, que treballen per les propines i et fan pensar: ‘Si això ho fiqués al Palau, arrasaria’». Jurado maneja informació procedent de diversos viatges, ja sigui en solitari o amb el seu fill Àlex o el periodista musical bascofrancès Robert Latxague, amic seu. «Mai havia escrit una cosa tan personal», confessa l’autor, que va escriure primer el llibre i després es va decidir a oferir-lo a una editorial.

Una de les constatacions és que músiques centenàries com el jazz i el blues continuen vives, matisant la màxima que el hip-hop i els moderns ritmes urbans les han arrasat. S’han de marcar distàncies amb llocs com Bourbon Street, semblant a la Rambla de Nova Orleans. «S’ha convertit en un centre de turistes japonesos i locals com el famós Preservation Hall fan actuacions de 40 minuts, una darrere l’altra», observa. Però és possible escoltarmúsics «genuïns». De vegades, n’hi ha prou d’apartar-te només uns quants metres. «Si vols escoltar jazz, has d’anar a Faubourg Marigny, que és a prop: surts del Barri Francès, puges pel carrer Frenchmen... És clar que també hi ha turistes, però molts menys». Malgrat tot, Nova Orleans «no és un museu» i quan la Treme Brass Band surt a tocar pel carrer «la gent es torna boja».

El primer rock and roll

El rock and roll entra en joc conciliant el reconeixement de la seva negritud amb l’atenció a la figura d’Elvis Presley. ‘The fat man’, de Fats Domino, i ‘Rocket 88’, d’Ike Turner, són citats com a probables punts d’ancoratge d’un gènere «que no va inventar ningú, perquè va resultar de l’evolució del rhythm’n’blues i el woogie boogie». I Elvis, si bé «els Panteras Negras el van criticar, i llavors encara no es parlava d’apropiació cultural», va ser defensat per Little Richard i Bo Diddley, «perquè gràcies a ell la seva música es va propagar». Hi ha apunts minuciosos sobre llocs de culte de tots ells, sense sentències lapidàries, repartint joc i sense que l’autor vagi de gran descobridor. Jurado escriu amb naturalitat i amb ànim de servei, i el seu text flueix, et brinda una troballa rere l’altra i t’implica en la seva aventura.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

La música més influent del món ve del racó més pobre de la superpotència. I dins d’allà, del lloc més esgarrifós, l’esplanada coneguda com a plaça del Congo, de Nova Orleans, on els esclaus tenien permís, els diumenges a la tarda, per reunir-se, cantar i ballar. «Encara m’emociono al pensar-ho», diu Jurado. Però, tot i que ell ha anat unint totes les peces per entendre com va cobrar forma aquesta música, queda un cap per lligar, el més filosòfic. «¿Per què va sorgir? Hi ha una cosa mística, que se m’escapa», medita. «¿Què fa que els espirituals negres en lloc de cantar a Jehovà passin a parlar de prostitució i de diners i que es converteixin en blues? Hi ha una mena de màgia, no sé si blanca o negra».

Aquest ‘riu de la música’ associa el cant i el ritme al destí de les persones, a les seves condicions de vida, les seves ocupacions, la seva manera de relacionar-se. Potser amb això no n’hi hagi prou per capturar el seu misteri. Però on no arribi la història escrita pot fer-ho la mateixa música, i per això el llibre té associades unes llistes de Spotify obertes que Jurado ha alimentat amb devoció. No ha sigut fàcil posar-los límits. «Quan me’n vaig adonar ja acumulava 22 hores».