ESTRENA DE CINE

Rodrigo Sorogoyen: «Suposo que m'agrada tocar-li els nassos a l'espectador»

En el seu cinquè llargmetratge, 'Madre', el director madrileny utilitza com a punt de partida el curt homònim pel qual a començaments d'aquest any va estar a punt d'emportar-se l'Oscar

descarga

descarga

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

En el seu cinquè llargmetratge, ‘Madre’, el director madrileny Rodrigo Sorogoyen utilitza el curt homònim pel qual a començaments d’aquest any va estar a punt d’emportar-se l’Oscar com a punt de partida per traçar el retrat d’una dona que va perdre el seu fill en circumstàncies terribles –no es va morir, simplement va desaparèixer– i que 10 anys després es veu embolicada en una relació inclassificable amb un adolescent que li recorda a ell. Després de passar aquests dies pel Festival de Cine de Sevilla, la pel·lícula arriba aquest divendres a la cartellera.

La pel·lícula parteix del curtmetratge homònim del 2018 que va obtenir una nominació a l’Oscar. ¿En quin moment va sentir la necessitat de donar continuació a la història?

Des que vaig escriure el curt ja sabia que podria funcionar com la primera escena d’un llargmetratge. És cert que, si el curt no hagués tingut èxit, probablement ara no seríem aquí parlant. En aquell moment inicial només tenia un parell d’idees per a una possible continuació: que la mare continuaria marcada per la desaparició del seu fill i que coneixeria un adolescent.

El curt, format d’un únic pla-seqüència, creava una tensió pròpia de ‘thriller’. El llarg, en canvi, imposa un to molt diferent. ¿Per què?

Perque no m’interessava rodar un ‘thriller’, ja hi ha moltes pel·lícules de misteri sobre nens desapareguts. A més, jo venia de rodar dues pel·lícules consecutives d’aquest gènere, ‘Que Dios nos perdone’ (2016) i ‘El reino’ (2018). Em vaig divertir molt fent-les, vaig aprendre encara més i, a més, vaig aconseguir molt més èxit del que esperava. Però el cert és que jo em vaig convertir en director de gènere quasi per casualitat. Personalment m’identifico més amb el drama, i amb directors com Ingmar Bergman, o Richard Linklater o Paul Thomas Anderson. Per això amb ‘Madre’ he decidit explorar nous territoris. Els directors que sempre fan més o menys el mateix m’avorreixen bastant, i no vull ser un d’ells.

estrenos de la semana trailer de madre 20xx / periodico

Parla de nous territoris. ¿Quins?

Em venia de gust indagar sentiments com el dolor i la culpa i assumptes com el significat de la maternitat i la possibilitat del perdó. Així mateix, diria que la pel·lícula és una reivindicació de l’amor com a via de salvació i de curació. Sé que la relació que s’estableix entre els dos protagonistes resultarà polèmica per a molts des d’un punt de vista ètic; en el fons som una societat bastant conservadora, que continua rebutjant certes formes d’amor que no s’ajusten a la convenció. I una relació entre una dona adulta i un adolescent continua veient-se com a una cosa perversa. Probablement em plouran les crítiques.

¿Li preocupa?

No, gens ni mica. M’agrada situar l’espectador en una situació incòmoda, que no sàpiga si el que està veient li està agradant, o que sàpiga que sí que li està agradant, però que senti que no ho hauria de fer. És una història d’amor entre dues persones que s’estan fent bé l’una a l’altra i que, malgrat això, l’entorn s’hi oposa. Suposo que m’agrada tocar-li els nassos a l’espectador.

Notícies relacionades

En només tres anys vostè ha estrenat tres llargmetratges, ha acumulat premis en festivals, ha triomfat més d’una vegada als Goya i ha sigut nominat a l’Oscar. ¿Com suporta el que li està passant?

No em queixo, és clar, seria boig si ho fes. I sento que tot el treball i tots els reconeixements són un senyal inequívoc que estem fent bé les coses. A mi se’m dona bastant bé treballar en condicions d’estrès, però d’altra banda, el cert és que trobo a faltar certa calma. L’any passat vaig estar celebrant el triomf d’‘El reino’ als Goya i ni tan sols ho vaig poder disfrutar perquè l’única cosa en què podia pensar era que uns dies després començaria a rodar ‘Madre’. És una pena.