ENTREVISTA

Miqui Puig: «Si no hi ha una bona cançó, no hi ha partit»

L'exlíder de Los Sencillos mostra a Almo2bar el seu nou manifest pop, '15 canciones de amor, barro y motocicletas'

zentauroepp50902132 icult191114190827

zentauroepp50902132 icult191114190827 / JORDI COTRINA

5
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

Després de gairebé una dècada sense entregar composicions noves, Miqui Puig va prendre impuls amb ‘Escuela de capataces’ (2017) i reincideix ara amb ‘15 Canciones de amor, barro y motocicletas’, l’esvelt àlbum que presenta aquest divendres, acompanyat pel seu grup, ACP, en Almo2bar (Cicle Indiscret).

Sempre ha tingut una tendència a la malenconia, i aquí es torna a apreciar.

És una cosa innata, entenc, però ho veu més la gent de fora que jo. De vegades em pregunten: ¿Per què no tornen Los Sencillos?

S’ho va proposar el festival Blues & Ritmes.

I m’hauria fet molta il·lusió. Los Sencillos vam tocar al Blues & Ritmes el 1992, el mateix dia que va morir Camarón, i en tinc un record molt especial. Però dos membres del grup no ho van veure, i no tindria sentit tornar sense la formació original. Ara toco cançons de Los Sencillos: em quadren i és un petit regal per als seguidors de tota la vida. Però això de la nostàlgia... A Comic’s hi ha un personatge que parla del passat i l’altre li diu «d’acord, però érem principiants». Doncs això. Jo no vull tornar als 18 anys, ni 24, ni 32. Ni de conya.

¿Fa pop adult?

No sé, faig cançons pop. Doulton parla dels dilluns al matí. Els anteriors discos eren més de ressaca de dissabte, de diumenge..., i ara potser estem en un moment més de repòs i de calma.

Però no es veu passant-se al jazz o la cançó d’autor.

No, sempre he sigut conscient de les meves qualitats: fer cançons pop amb tornades rodones. I cada vegada em sento millor en la música de ball, i cada vegada m’interessa més David Byrne. Quan el veus tocant al Cruïlla BCN, et dius «sí que es pot».

El disc està concebut com una sessió contínua.

A partir de la idea de la cinta, el que ara es diu mixtape. ¡Als 80 ja es feia amb els cassets! Cançons enllaçades sense parar, com concebem també els concerts, sense deixar de tocar. Les cançons s’han de disparar i ja està; no s’han d’explicar gaire.

El seu grup es diu ACP, Associazione Ciclistica Popolare, i al disc hi ha un tema titulat ‘Regolarità’. ¿D’on ve aquesta italianofília?

Dels amics, d’escoltar música italiana. França i Itàlia ens guanyen en concepte pop. A França, Étienne Daho és una figura pop i no ho discuteix ningú. I la música italiana m’agrada molt: Battisti, Celentano...

Hi ha cançons del disc que venen del darrere i que no havia gravat fins ara, com ‘Raros’.

De ‘Raros’, la lletra. També ‘Doulton’ i ‘Chill out’. Les vaig enviar als membres més nous de la banda per veure què els semblaven. M’interessa el que fan els cantants actuals de hip-hop i soul, que no tenen prejudicis perquè una part de la cançó sigui d’una manera i una altra, totalment diferent. Tot i que per radiar-lo és una putada. Però escoltes Blood Orange o Tyler the Creator i ho veus.

Guillem Gisbert (Manel) parla d’aquestes cançons en què no saps què pot passar.

Crec que soc molt a prop d’ell. I quan vaig sentir el nou disc de Manel vaig pensar que estàvem fent gairebé el mateix, experimentant amb ritmes, textures i melodies.

Però vostè va viure la primera gran onada hip-hop, la de De La Soul o Public Enemy. ¡Fa 30 anys!

Clar, ¡i em vestia així! En un viatge a París vaig descobrir Radio Nova, que llavors era pirata, i vaig començar a comprar discos de soul i hip-hop. Bob Stanley (Saint Étienne) ha tret ara un recopilatori de la ‘daisy age’, que era molt ‘flower power’. Tot això em va agafar, com el house, el breakbeat...

I tot això condueix fins al trap.

Totalment. Ara tinc una baralla important amb gent de la meva quinta. Els dic: «escolta, t’has convertit en el teu pare, ¿no?». S’enfaden: «¿què vols dir?». Doncs que quan escoltàvem postpunk ens deien que era una merda, etcètera. Seria absurd que ara em posés a fer un tema de trap.

Morrissey, si fos espanyol, ¿votaria Vox?

¡Segur! Està boig, els dos últims discos ni els tinc, perquè m’he enfadat tant amb ell...

¿No pot separar l’admiració musical de la ideologia?

És que està tota l’estona dient tonteries. Hi va haver un moment en què la seva provocació era guai. Era un provocador nat. Però ja m’agradaria estar tot el dia incendiant les xarxes tenint darrere tot el catàleg de The Smiths. ¿En quantes pel·lícules, anuncis, etcètera, han sonat aquestes cançons? Si fos aquí faria alguna cosa amb la Falange, segur. En canvi, els Pet Shop Boys cada cop són millors a mesura que es van fent grans. Fins i tot les seves cançons descartades són millors que moltíssimes coses que sonen per allà.

L’any passat va ser professor de cultura musical a ‘OT’. ¿Això li ha portat nous fans?

Vaig aconseguir nous seguidors que no entenien res. Perquè una cosa és el Miqui Puig que fa ràdio i televisió, i una altra el que fa cançons. M’hi vaig apuntar perquè era molt maco: fer classes de música, cultura pop... Però, al final, se m’ha acostat gent jove que no entén què fa un senyor de 50 anys amb una ‘bomber’. Seria absurd que intentar captar aquest públic. No em toca.

Va tutelar la primera fase del llançament d’Amaia. ¿Com veu la seva evolució?

Té talent, però al disc hi ha massa influències i tot el que l’envolta és molt estrany. La indústria continua manant: acabes veient vídeos espectaculars de cançons fluixes. Les millors del disc són les de Núria Graham. I si no hi ha una bona cançó, no hi ha partit. Només queda la mercadotècnia.

Notícies relacionades

La cançó pop amb una melodia emocionant, ¿mai estarà en crisi?

¡En absolut! A més, al final, els de hip-hop, els de soul... ¡tots fan cançons d’amor! D’amor i de desamor. I tindran lletra rapejada, però quan ho peten és quan tenen una bona melodia.

Temes:

Concerts