'El hoyo', una distopia de culte que arriba als cines després d'arrasar a Toronto i Sitges

Ladistopiano ha sigut un gènere especialment practicat dins del cine espanyol i, no obstant, molts directors han aconseguit treure partit de les seves possibilitats metafòriques sense necessitat de grans pressupostos, apostant pel minimalisme i la força dels símbols.

Dins d’aquesta categoria, la ciència-ficció indie, podríem situar l’opera prima de Galder Gaztelu-Urrutia: una producció artesanal bascocatalana que va començar sent una obra de teatre i que va aconseguir adquirir una dimensió cinematogràfica fins a convertir-se en un autèntic fenomen mundial després de triomfar alFestival de Toronto i al de Sitges, on es va alçar amb quatre guardons.

La pel·lícula ens endinsa en un únic espai vertical dividit en una sèrie de nivells que s’estenen fins a l’infinit ocupats per dues persones que només poden elegir un objecte durant la seva tancada. Goreng (Iván Massagué) elegeix ‘El Quixot i es trobarà atrapat en un món amb unes regles inhumanes i sàdiques i un company de cel·la, Trimagasi (un pertorbadorZorion Eguileor), acompanyat per un ganivet.

Cada dia baixarà una taula plena de menjar. Els que ocupen els primers pisos se sadollaran fins a rebentar, però ¿què passa amb els que es troben al nivell 200? Que no els arribarà res. Si aquest menjar es racionés, n’hi hauria per a tothom, però ningú està disposat a generar una consciència solidària.

«El repartiment de les riqueses és un gran dilema universal», explica a aquest diari Gaztelu-Urrutia. «I a través d’aquestelement al·legòric socialvolíem construir un ‘thriller’ fantàstic amb un element d’horror i foscor».

Precisament, ‘El hoyo’s’estrena el mateix any que‘Parásitos’, la pel·lícula de Bong Joon-ho amb què comparteix temàtica entorn de lalluita de classes. «Molts han comparat ‘El hoyo’ amb una altra de les seves pel·lícules, ‘Rompehielos’ (Snowpiercer), en què els estatus socials es dividien per vagons. Però l’interessant de ‘Parásitos’ és que té moltes més capes de lectura, que el seu discurs entorn de rics i pobres no resulta gens simplista».

En aquest sentit, el guió d’‘El hoyo’, escrit perDavid Desola i Pedro Rivero, aporta un twist realment macabre: cada mes, els habitants d’aquest ecosistema seran canviats de nivell. Pot ser que els toqui a dalt, o pot ser que molt a baix. I com més a baix, el joc de la supervivència es posa bastant truculent. Menjar-se el company o morir, aquesta és la qüestió.

Notícies relacionades

'El hoyo': amunt i avall

Amb el peu esquerre

«Nosaltres el que volíem era interpel·lar l’espectador. ¿Què faries tu en aquestes circumstàncies, si un dia ho tens tot i un altre no tens res? Tampoc volíem donar solucions ni ser moralistes, sinó generar reflexió. Podem continuar donant-li la culpa als de dalt, però això no ens eximirà de les nostres responsabilitats. Vivim en un món cada vegada més individualistai donem la culpa de les nostres misèries als que són més egoistes que nosaltres».

La pel·lícula ha sigutcomprada per Netflixper a la seva distribució internacional. Seria necessari preguntar-se per què cintes que són rara avis com ‘El hoyo’, imaginatives, valents i que se salten els patrons establerts, són les que precisament adquireixen una ressonància més enllà de les nostres fronteres, mentre les fórmules gastades de sempre que copen les cartelleres es queden en l’oblit.