'El hoyo': amunt i avall

Excepte en un grapat de ‘flashbacks’,‘El hoyo’transcorre en un gegantí centre de detenció subterrani, compost de centenars de cel·les per a dues persones apilades les unes sobre les altres en una sola columna. Una enorme plataforma plena de menjar descendeix per un orifici central i s’atura durant uns minuts en cada nivell, de manera que cada presoner només arriba a menjar després que ho hagin fet els ocupants dels pisos superiors i, per tant, per als ubicats més avall no queden ni engrunes. Una vegada al mes, els presos que no han mort són canviats de pis a l’atzar. Dit d’una altra manera, l’‘opera prima’ de Galder Gaztelu-Urrutia no té una premissa subtil ni oculta les seves connexions temàtiques amb ficcions com ‘Rompenieves’ (2013), ‘El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant’ (1989) i ‘Rascacielos’, la demolidora novel·la de J. G. Ballard. 

‘El hoyo’ intenta recordar-nos que la societat és per naturalesa despietada, un territori hostil en el qual uns ignoren les necessitats dels altres i on els pobres es devoren els uns als altres, i mentre ho fa es torna cada vegada més grotesca i extravagant fins a culminar en una bacanal de violència i canibalisme. A tota hora, això sí, la pel·lícula s’embolcalla d’una atmosfera surrealista, que li evita caure en el discursisme malgrat la seva ocasional tendència a la sobreexplicació. I, gràcies a les generoses dosis de comèdia negra i absurd gore, es manté sorprenentment lleugera.