'Chacareras' que curen les penes

Sis turistes entren al bar Almirall del Clot. El seu pla és rematar la nit amb unes cerveses, però serà que no. «¿És una festa privada?» pregunta un. No, és un concert de folklore argentí. Totes les taules estan ocupades i el públic està dret al costat de la barra. Ja no hi entra cap agulla. I, encara menys, aquests sis armaris teutons. El cambrer va amb el coet al cul servint tapes i cerveses intentant destorbar el mínim possible al grup que toca en una cantonada del local, entre la màquina de tabac i la vidriera que dona al carrer d’Aragó.

El grup és Quebracho Negro, un trio format a Barcelona fa un any per dos argentins acabats d’arribar, el Néstor i el Pablo, i un altre, l’Omar, que ja porta vuit anys a la ciutat. L’Omar fa classes de tango en una acadèmia a tres minuts a peu del bar. El bar és a dos minuts del Savannah, l’única sala de concerts que ha tingut el Clot; avui és un Mercadona. L’Almirall només organitza concerts els caps de setmana, però aquest dijous ha fet una excepció i costarà oblidar el ple absolut. Els espectadors estan entregats a un cançoner que els retorna al seu país. Quan el trio toca una ‘chacarera’, piquen de mans marcant el ritme. Si és una ‘zamba’, reciten la seva lletra amb els ulls mig aclucats. 

«Quina veu més maca», sospira algú des de la barra. «Con la chacarera doble se curan todas las penas», diagnostica un vers. «Arde la leña, harina y barro, lo cotidiano se vuelve mágico», evoca un altre. «Agua del río viejo: llévate pronto este canto lejos, que esta aclarando y vamos pescando para vivir», proposa encara un altre. Al fons del bar hi ha aparcades algunes fundes amb instruments, una prova inequívoca que algun músic hi ha d’haver entre el públic. La constatació arriba quan Quebracho Negro obren un buit a l’escenari, entre d’altres, per al flautista Pablo Jiménez i la cantant Daniela Heredia. Aquesta es referirà al trio com «uns amics que Barcelona em va regalar».

El format semiacústic del concert no traspassa els vidres del local. Ni el violí, ni la guitarra, ni el tambor ni les tres veus se senten des del carrer. Tampoc els aplaudiments d’un públic especialment actiu que aclama el final de cada vers. Asseguts a la terrassa del bar, com clients esperant torn per sopar, hi ha els veritables protagonistes de la vetllada: Manuel Orellana i Rodolfo Pelu Lucca. Tots dos formen part d’una nova fornada de folkloristes argentins; no tan nova, si porten més de dues dècades en actiu. La seva sonoritat, més rock, ha acostat el folklore a les noves generacions, tot i que avui actuaran sense bateria o baixista. Les seves úniques armes, les seves dues veus i guitarres.

Els amics i el boca-orella

Però, ¿com han descobert tants argentins el concert d’Orellana Lucca mentre la resta de barcelonins ni se n’han assabentat? I, sobretot, ¿com ha acabat un duo tan popular al seu país, guardonat al multitudinari festival de folklore de Cosquín, en un bar del Clot? El Néstor, el violinista de Quebracho Negro, coneixia el seu mànager. I l’Omar, el del bombo, coneix l’amo de l’Almirall. Amb aquests dos vincles i en només un mes, han armat el seu debut barceloní. ¡Fins i tot els ha donat temps de dissenyar entrades de paper com es feia al segle XX! Alguns s’hauran assabentat gràcies al programa ‘Zoom’, un espai de propostes culturals i esportives dels argentins residents a Catalunya que emet l’emissora Ràdio Kanal Barcelona. D’altres, pels ‘posts’ de Facebook. ¿I la resta? A través de grups de WhatsApp i del boca-orella de tota la vida.

Quan els dos es col·loquen al racó minúscul del bar, recorden els seus anys de joventut, cap al 1999, quan encara es deien Presagio. Potser per això rescaten un títol que va marcar la seva joventut. És ‘Entre la infancia y el hombre’, de Los Carabajal. «La noche viene llegando y aquí la espero cantando», declamen. El so és excepcional, malgrat tractar-se d’un bar, tot i que ningú ha pensat a apagar la tele que continua emetent imatges d’un partit de futbol mentre se succeeixen estrofes pròpies i alienes que enalteixen el folklore argentí, la terra, la naturalesa i tot el que faci referència a aquest racó del globus. Metàfores amb què parlar de resistència, pertinença, distància i identitat.

És sorprenent el calat sincer d’aquestes expressions folklòriques en un públic tan jove. La noia de la primera taula es desmaiarà de tanta emoció. Una parella ha detectat un metre quadrat respirable i es posa a ballar entre l’altaveu i la porta de sortida. Aviat s’hi animarà una altra parella i els quatre s’abraçaran quan s’acabi la ‘chacarera’. A les taules, algunes espectadores fan onejar mocadors blancs i fulards quan Orellana i Lucca interpreten ‘Milagro del tiempo’. L’absència de barreres i de tarima permet que una dona s’acosti a Lucca i li faci una càlida abraçada. 

«Una más y no jodemos más»

Si en castellà els bisos es reclamen cridant «¡otra! ¡otra!» i en català és més comú el «¡no n’hi ha prou! ¡no n’hi ha prou!», els argentins són més de cridar: «¡Una más i no jodemos más!». I així, és clar, no hi ha qui s’hi resisteixi. Hi haurà un bis i al fons del bar diverses parelles apartaran les taules i les cadires per fer una mica de forat. No volen tornar a casa sense haver ballat una ‘chacarera’. Serà ‘Noticias de la montaña’, l’enèsima i vibrant reivindicació de l’orgull ‘santiaguero’. Santiago del Estero és la ciutat natal del duo i planter del folklore argentí.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Passada la mitjanit, l’Omar tanca el concert anunciant que, si tot va bé, el duo tornarà a Catalunya l’agost que ve per actuar a Tierra Gaucha, un festival que ell mateix organitza en una masia envoltat de naturalesa i de menjar típic. A la barra, un argentí que va arribar a Barcelona el 2001 assegura que ell sempre està on hi ha música del seu país. Treu el mòbil i comparteix informació d’un recital de tango programat l’endemà a la sala Comediarte del carrer Llull. «I recordin que el primer i el tercer diumenge de cada mes hi ha la penya de ball La Telesita al Teatreneu», apunta l’Omar abans de desendollar el micròfon. Alguns ja ho saben. D’altres s’ho anoten mentalment.