La Polla Records, bromes molt serioses al Sant Jordi

Com si l’haguessin calculat en una taula de laboratori, La Polla Records han encertat amb la seva tornada i s’han trobat el panorama social prou excitat perquè la seva feina es rebi com a mannà caigut del cel. ¿Com pitjor, millor, per al grup alabès? Són bons temps per a aquestes cançons que arremeten contra polítics, banquers, sacerdots, militars, burgesos, ianquis i ‘hippies’ a cop de punk satíric.

Les entrades per al concert d’aquest dissabte al Palau Sant Jordi van volar amb rapidesa, mentre que les de divendres, data afegida posteriorment, no van arribar a esgotar-se. Teló negre, doncs, a la grada frontal de la sala, reduint la capacitat. Res greu: parlem de prop de 30.000 persones saludant a Barcelona aquesta tornada exprés d’Evaristo i companyia. Que van comptar amb un vell col·lega, El Drogas, molt posat en situació: cites a Barricada, de l’antimonàrquica ‘Come elefantes’ («desnonarem la Casa Reial») a ‘En blanco y negro’, i la versió de ‘Aprieta el gatillo’, de Cicatriz.

Més que un teloner

El Drogas no va ser un simple teloner, ja que va activar els ressorts de la memòria i va establir un context, com brindant una alfombra vermella als protagonistes de la nit. La imatge, a les pantalles, d’una creu en flames va precedir Evaristo i companyia, anticristos prestos a entrar al drap amb la clàssica ‘Salve’. Text amb vestigis de traumes escolars: «Realmente tíos, nunca he visto / religión que pretenda tanto / salvarnos a hostias». Guitarres punkarres amb dents de serra, un Sumé que cantava cada estrofa per a ell mateix i el ball pogo imperant bojament a la pista.

I bé, d’ara endavant, 43 cançons més passades per les armes sense gairebé pauses; 1 hora i 50 minuts de tralla sonora i conceptual: en mode sarcàstic (‘Nuestra alegre juventud’) i recordant que ja el 1984 feien cançons (com ‘Delincuencia’) on els banquers eren «uns lladres» i els polítics, «estafadors». Humor de kalimotxo en la cafre ‘Chica yeyé’ («que se masturba con el pie», i en què el protagonista es veu, en el futur, calb, amb deutes, borratxo i assassinat en un hospital de la Seguretat Social) i esmenes totals al sistema (‘Come mierda’). Evaristo no només va cantar; també va deixar anar un ostentós eructe. «Glups, perdó, pensava que estava sol».

Amb menys bromes

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Després d’una pausa amenitzada irònicament amb el ximplet ‘hit’ dels seixanta ‘Stupid cupid’, de Connie Francis, el grup va reaparèixer elevant una mica l’aposta. ‘Europa’, de l’àlbum ‘Negro’ (1992), va apuntalar un bloc amb menys bromes, més greu i de textura menys saltironant, i amb més peces procedents de la seva etapa tardana.

Tot i que el concert es va estirar després amb generoses tandes de bisos (‘Carne para la picadora’, ‘Toda la puta vida igual’, ‘Odio a los partidos’...), l’última essència de La Polla Records va ser just abans, en particular la desoladora ‘Ellos dicen mierda’, amb tota aquesta lletania que ja en la seva versió discogràfica es cantava a cor («mogollón de gente vive tristemente / y van a morir democráticamente» i que va prendre al Sant Jordi com una missa profana, i un ‘No somos nada’ més desafiador que nihilista, connectant amb la història: «Somos los nietos de los que perdieron la guerra civil / ¿Quieres identificarnos? Tienes un problema». Càntics que van parlar del llegat de La Polla Records com un material menys frívol o planerament efectista del que de vegades pugui haver aparentat, que connecta amb una consciència col·lectiva profunda i reserva esclats de perill.