La directora Leticia Dolera ens explica les anècdotes de la sèrie 'Vida perfecta'

L’actriu i directora Leticia Dolera estrena aquesta setmana una sèrie molt especial. Es tracta de Vida perfecta, un títol irònic que substitueix l’inicial Déjate llevar que, contra tot pronòstic, es va endur dos premis grossos a l’últim festival de Cannes dedicat a la ficció televisiva: millor sèrie i millor actriu, compartit per les tres protagonistes. Descriu tres dones a la trentena amb uns problemes molt particulars que de vegades l’encerten, molts altres cops s’equivoquen però que resulten molt humanes, properes, com si les coneguéssim de tota la vida. Leticia Dolera interpreta María, una jove que, després de ser abandonada pel seu nòvio (David Verdaguer) just quan firmen una hipoteca, té una aventura amb un desconegut (Enric Auquer) i es queda embarassada, però tot es complica quan descobreix que el seu amant ocasional pateix una discapacitat intel·lectual.

  

 

La seva germana, Esther (Aixa Villagran), és artista i pinta uns quadros molt estranys i espontanis que no els agraden ni als seus pares. És lesbiana però les seves relacions solen ser esporàdiques, no acaba de trobar la parella perfecta. La tercera, Cris (Celia Freijeiro), és la que, aparentment, porta una vida més ordenada té una bona relació amb el seu marit i les seves filles. Estan buscant el tercer fill però es pren la pastilla anticonceptiva a l’esquena del seu marit i s’apunta a un web de cites. A partir d’aquestes premisses, en les seves vides gens perfectes pot passar qualsevol cosa. Leticia Dolera ens explica detalls curiosos del rodatge.

-Un càsting insòlit. «Una de les escenes clau té lloc en un castell inflable infantil. No va costar gaire trobar-lo, me’n vaig anar amb la directora d’art a buscar-lo i, juntes, vam fer un càsting de castells. El dia que vam anar a provar-los em vaig emportar l’‘ipad’ i anava fent vídeos per veure com quedava en càmera, però de tants salts, al final em va caure... i es va trencar».

-Complicitats femenines. «El primer dia que vaig quedar amb Aixa, una vegada que estava confirmat que fariar el paper de la meva germana, vam quedar per dinar i li vaig explicar la meva vida. Li vaig explicar coses que no havia explicat a gairebé ningú.  Un dels dies que assajàvem Celia i jo a casa meva a Madrid va sonar l’intèrfon. Era una dona amb la seva filla, que va viure aquí quan era petita i li feia il·lusió tornar a veure la casa. El pare era al pis del davant i es veien pel celobert. Les vam deixar entrar i després ens en vam anar a menjar unes tapes amb elles. La sèrie, en certa manera, té alguna cosa de diàleg intergeneracional entre dones. Aquesta coincidència em va semblar que tenia alguna cosa de màgica ja que, a la sèrie, hi ha un diàleg constant entre el passat i el present i entre generacions».

-Germanes al pregó. «Quan portàvem aproximadament una setmana de rodatge havia de fer el pregó de les Festes de la Mercè. I va ser molt emocionant perquè mirava al públic i veia la meva família, però també veia Celia i Aixa, que igualment ja eren part de la família»

-Una relació amb un discapacitat intel·lectual. «La inspiració d’aquest detall va sorgir del meu propi entorn. Em va resultar molt fàcil tenir aquesta idea ja que la discapacitat és una cosa que tinc molt incorporada a la meva mirada perquè gent propera a mi la té. Requisits per ser una persona normal era més blanca i naïf i aquí he volgut endinsar-me en la foscor, com ens equivoquem o ens fem mal sense voler. Té a veure amb haver crescut amb aquestes persones a prop i la necessitat de trencar tabús. Si la sexualitat ja n’és un, un altre era el de mostrar-la en persones amb discapacitat».

-Interpretant un discapacitat intel·lectual. «Al càsting vam treballar molt i, en només una hora i mitja, ja vaig veure que havia de ser Enric Auquer qui havia de fer el paper. A la sèrie hi ha altres actors que sí que tenen discapacitat i, per preparar el personatge, vam parlar molt amb ells sobre les expectatives de vida que tenien: si volien treure’s el carnet de conduir, tenir parella, etcètera. Enric els va dir que no volia ser paternalista, ni fer-ne una caricatura i els va preguntar què els semblava que algú sense discapacitat els interpretés. Els semblava guai i un li anava dient com ho feia. Vam improvisar molt i es va trobar còmode».

-El sexe. «N’hi ha menys del que estava previst. Hi havia una altra trama de la Cris, que s’enrotllava amb el seu professor de gimnàstica, i tenia les escenes més tòrrides i més bèsties. Però al final no hi cabia al capítol i la vam haver d’eliminar. Totes les escenes sexuals van ser rodades en un entorn molt segur, en un set supertancat. Tenia clar el que volia explicar i, prèviament, ja vam pactar amb elles que les feia sentir còmodes o no. Volíem posar el focus en què les dones siguem subjectes desitjats i no objectes desitjats. Elles van confiar molt en mi i aquesta generositat me la vaig prendre igualment com una responsabilitat».

-Rodar un part sense haver sigut mare. «Havia de rodar un part i com a actriu no m’impressionava, però sí com a directora, intentar recrear-lo i poder dir a les actrius què passaria. Em feia molt respecte, així que vaig anar a parlar amb l’Hospital de Sant Joan de Déu, on treballava la germana d’una persona de producció, per demanar permís per poder estar a urgències a parts. Em van posar el gorret i van preguntar a una dona si em deixava que hi fos. El nen venia del revés i van haver de donar-li la volta. Sortien molts sucs i em vaig desmaiar al passadís. Però em vaig recompondre i vaig tornar a donar-ho tot. Vaig entrar un altre cop i li van posar la injecció epidural, la qual cosa em va ajudar a dirigir aquesta escena. Però vaig aprendre a posar-me on no es veu tot i no em vaig desmaiar. També em van deixar estar en un part natural i és de les coses més brutals que he vist a la meva vida. Gràcies a la generositat d’aquestes dues dones em vaig poder sentir segura».

-Un nadó d’improvís. «Vam rodar a l’Hospital Vall d’Hebron on vam filmar tota aquesta seqüència. Vam pensar que potser ens podrien deixar rodar un nen el dia del part. Però va resultar que aquell dia un conegut d’algú del rodatge va aparèixer, acabava de ser pare i ens el va deixar quan només tenia unes hores. Al set només va estar cinc minuts. El nadó que em posen a sobre és d’efectes especials».

-Tres directores. «Alguns capítols els he rodat jo, però d’altres estan dirigits per Elena Martín (Julia ist) i Ginesta Guindal, com el de la festa d’antics alumnes. És la primera vegada que Ginesta fa ficció. Va estudiar a l’ESCAC i, des del primer moment, vam descobrir que teníem una sensibilitat i un interès comú. Vaig veure la passió i el potencial que tenia. En general se’ns valora per l’experiència que tenim i no pel potencial i em semblava bé fer el contrari. Totes dues han aportat uns valors molt importants, ens hem acompanyat molt bé. Les dues tenen molt talent i sensibilitat en la seva mirada. Vam trobar un punt d’equilibri, el van captar de seguida i van saber convertir en imatges el que jo tenia al cap i mantenir el punt de vista i el to i, alhora, que se sentissin realitzades i fer el capítol seu. Els temes que es tracten els interessen i de seguida van captar el to i la forma».

-El ‘cameo’. «Aquest va ser un dels dies més divertits del rodatge ja que també comptem amb la presència de Risto Mejide, que va acceptar riure’s del seu propi personatge, el que dona a conèixer als mitjans de comunicació, d’un tipus masculí més clàssic».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-Els premis a Cannes. «Va ser increïble. A Cannes no et diuen prèviament qui ha guanyat i et demanen que et quedis fins a la clausura. Com que vam fer la projecció al principi hi vam estar cinc dies en què vam conèixer gent de tot el món i tots els equips fèiem pinya a les festes. Quan ens van donar el premi a la millor actriu van citar el meu nom i els auriculars d’Aixa no funcionaven bé i no va escoltar també el seu. Es va aixecar per felicitar-me i va veure que Celia també se n’alegrava. Estava en estat de xoc i anava a deixar-me passar perquè el recollís sense adonar-se que el guardó era per a les tres. Quan es va assabentar va ser molt bonic».

-Ni mica de català. «Malgrat que l’acció transcorre en gran part a Barcelona no hi ha cap paraula en català perquè no sortia de manera orgànica ficar-hi tres frases amb calçador. Crec que despistava més que una altra cosa i li treia realisme. Això sí, tota la cartelleria que està en català no la toquem i fins i tot apareix una bandera independentista al fons. No la pensàvem treure perquè també forma part d’aquesta realitat que és Barcelona».