GRAN EXPOSICIÓ A HOLANDA

Rembrandt i Velázquez, aparellats a Amsterdam

El Rijksmuseum obre al públic una joiosa mostra en la qual aparella obres dels mestres de la pintura holandesa i espanyola del segle XVII a la recerca de nous significats

zentauroepp50337720 icult velaquez rembrandt191010210203

zentauroepp50337720 icult velaquez rembrandt191010210203 / Olivier Middendorp

5
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Es va dir un dia que tot estava escrit i que l’assumpte no era què escriure sinó com fer-ho, postulat que és possible extrapolar al món de l’art; que extrapola, de fet, la notable exposició ‘Rembrandt-Velázquez: mestres holandesos i espanyols’ que obre aquest divendres al públic al Rijksmuseum d’Amsterdam. No és, en efecte, el què. És el com: la mostra proposa un acostament inèdit als grans pintors espanyols i holandesos del segle XVII per la via d’exposar els seus quadros en parelles, o, com va explicar dimarts al museu holandès el comissari Gregor Weber, per mitjà d’«una estructura basada en el diàleg». És a dir: proposant i creant nous significats a través de la juxtaposició. Els reis d’Espanya i Holanda inauguren la mostra aquest dijous, una de les últimes d’un prolífic Any Rembrandt que al llarg d’aquest 2019 ha commemorat els 350 anys de la mort del mestre holandès.

Hi ha parelles que susciten un immediat «per descomptat», i altres que a primera vista tenen poc en comú

És una exposició en la qual predomina la subjectivitat: hi ha aparellaments que susciten un automàtic «per descomptat», perquè les agermana una evident estètica, o una intenció, o una atmosfera, però també hi ha companyes de paret que a primera vista tenen poc en comú. Com sigui, sempre és subjectiu. Per no parlar dels trios –que n’hi ha pocs, però n’hi ha–. «El diàleg permet aprofundir en el significat de les pintures i descobrir nous significats», va resumir Weber, cap del Departament de Belles Arts del Rijksmuseum a més de comissari principal. La barcelonina Cèlia Querol, comissària assistent, va explicar que «les parelles bàsicament sorgeixen de l’instint personal, de la subjectivitat, però pel mateix conviden el públic a tenir la seva pròpia experiència subjectiva». «L’espectador pot estar d’acord amb el criteri del comissari o veure-hi una cosa diferent». Un indicador de la llibertat d’interpretació és que les etiquetes que expliquen el criteri de l’aparellament solen estar a una distància museísticament considerable de les obres. Un: «Miri vostè primer, a veure què li suggereix».

‘El bufó el Primo’, de Velázquez, i ‘El mulato’, de Hals, al Rijksmuseum. / OLIVIER MIDDENDORP

Una espècie de plèiade

‘Rembrandt-Velázquez: mestres holandesos i espanyols’ posa en escena –l’expressió és adequada– 60 obres d’artistes els noms dels quals, posats en fila, tenen prou entitat com per alçar-se en una espècie de plèiade del Segle d’Or: els dos del títol, per descomptat, però també Zurbarán, Murillo, Ribalta, Juan de Arellano i José Antolínez, entre altres, pel costat espanyol; pel costat holandès, Vermeer, Frans Hals, Nicolaes Maes, Torrentius i Van den Tempel, també entre d’altres. La mostra té una mica d’anada i tornada respecte a la que va acollir fins fa uns dies el Museu del Prado de Madrid, ‘Velázquez, Rembrandt, Vermeer: mirades afins’, atès que totes dues són producte de la col·laboració mútua, i atès que totes dues es van organitzar per celebrar l’Any Rembrandt i el Bicentenari del museu madrileny, que també es compleix aquest any. Però només alguna cosa: tot i que el Prado ha deixat 14 obres per a la mostra del Rijksmuseum, entre elles sis de Velázquez, la seixantena d’obres exposades provenen en total de més de 20 museus i col·leccions de tot el món.

«Probablement Rembrandt mai va saber que Velázquez existia», explica el catàleg de l’exposició

Rembrandt (1606-1669) i Velázquez (1599-1660) van ser contemporanis, dos dels més grans artistes del seu temps, però mai van tenir oportunitat de contemplar l’obra de l’altre. «Més encara, Rembrandt probablement mai va saber que Velázquez existia», escriu al catàleg editat per a l’ocasió l’expert holandès Hans den Hartog Jager. I no obstant, agrega, les seves obres tenen «sorprenents semblances», especialment els seus retrats. No és aliena a la intenció de la mostra posar en evidència aquesta semblança, per exemple quan penja a la mateixa paret dos enormes retrats de Velázquez (‘La Senyora Antonia d’Ipeñarrieta i Galdós i el seu fill el senyor Luis’ i Senyor Diego del Corral y Arellano) al costat d’uns altres dos de Rembrandt (‘Marten Soolmans’ i ‘Oopjen Coppit’); o quan juxtaposa ‘La farga de Vulcà’, del mestre espanyol, i ‘Els síndics dels drapers’, de l’holandès; o quan enfronta els seus respectius autoretrats, el que va pintar el 1640 Velázquez i el de 1654 de Rembrandt. «Els dos –va explicar Weber dimarts, en la presentació a la premsa europea– representen un home amb una capacitat enorme d’interrogar-se sobre la condició humana». Però cadascú veurà el que vulgui veure.

‘Sant Serapi, de Zurbarán, i ‘El cigne amenaçat’, de Jan Asselijn, al Rijksmuseum. / OLIVIER MIDDENDORP

Encantadores, joioses, dramàtiques

Notícies relacionades

Té un gran esperit de joc l’exposició del Rijksmuseum. Aparella Velázquez amb Rembrandt, però també Rembrandt amb Ribalta, i Rembrandt amb Murillo, i Velázquez amb Fabritius, i Velázquez amb Hals, i Murillo amb Van den Tempel, i Zurbarán amb Van Galen, i Zurbarán amb Bloemaert, i així fins a un total de 26 aparellaments, que són 26 noves maneres de mirar 52 obres d’art. Hi ha encantadores semblants com ‘Tassa d’aigua i una rosa’, de Zurbarán, i ‘Bodegó amb espàrrecs’ d’Adriaen Coorte; parelles joioses com ‘El bufó el Primo’, de Velázquez i ‘El mulat’, de Hals; i parelles dramàtiques i alhora fastuoses com ‘Sant Serapi’, de Zurbarán, i ‘El cigne amenaçat’, de Jan Asselijn, a la vista dels quals l’espectador pot acabar pensant que Sant Serapi vola com el cigne o que el cigne és un màrtir com Sant Serapi, o Sant Serapi un cigne amenaçat, o que el cigne és Sant Serapi. Riquesa, fe, religió, amor, poder, bellesa, cada parella està feta per evocar un sentiment, o potser una cosa vaga que acabarà d’existir al sofà de casa. Al final, cadascú hi veurà el que hi vulgui veure.

«El que més ens interessava aquí era l’experiència», diu la comissària assistent. «Estem molt satisfets amb el resultat». ‘Rembrandt-Velázquez: mestres holandesos i espanyols’, oberta fins al 19 de gener, no és un duel entre pintors, com s’ha dit. Tampoc una comparació entre pintures, que seria molt pobre. A la paret, les obres s’alimenten mútuament, i conviden l’espectador a participar en el tiberi. Es tracta d’això. 

Temes:

Exposicions