José Luis Garci: «He fet una pel·lícula per veure en una butaca d'orelles i a les fosques»

José Luis Garci (Madrid, 1944) torna al cine després de sis anys allunyat dels focus i ho fa recuperant un dels personatges més icònics de la seva carrera, el detectiu Germán Areta, a qui va donar vida Alfredo Landa a dues pel·lícules de cine negre que van marcar una fita dins del gènere. ‘El crack Cero’ és una preqüela ambientada al final de la dictadura franquista que reivindica un model de cine pretèrit que té gust a Dry Martini i que fa olor a tabac barrejat amb Varón Dandy.

-‘El crack’ és una pel·lícula que l’ha acompanyat al llarg del temps, ¿què ha significat per a vostè?

-Sempre he tingut afecte al personatge perquè m’agrada el cine negre. Però mai vaig pensar a fer aquest ‘Crack’. Durant un temps va estar a l’aire fer un ‘Crack 3’ amb Alfredo Landa interpretant el detectiu Areta, que es jubilava, tancava l’agència i s’encarregava d’un últim cas. Però no es va poder dur a terme perquè Alfredo ja estava malalt, així que l’única manera de recuperar aquest univers era remuntar-nos al passat, això tan horrible que ara anomenen preqüela. Que, per cert, resulta que hem fet la primera preqüela del cine espanyol. Jo el que he intentat és recuperar l’esperit de les anteriors, l’atmosfera, el to.

-¿Quins van ser els reptes més grans a què es va enfrontar?

-El primer va ser trobar la persona que substituís Alfredo en la seva joventut. Al principi ho anava a fer Víctor Clavijo, però no va poder ser per qüestió de dates. Encara bo que a Espanya hi ha bons actors, i jo buscava una característica que l’agermanés amb Alfredo Landa, que fos un bon còmic i que sabés adaptar-se a qualsevol registre. I aquesta capacitat per transmutar-se la vaig trobar en Carlos Santos.

-¿Com va ser la reconstrucció de l’època?

-Em vaig adonar que no podia rodar a la Gran Via. ¿Què és la Gran Via ara? Una manta enorme plena de bosses falses de Loewe, milers de persones en ‘shorts’ que van parlant pel telèfon o enviant missatges. Fins que em vaig adonar que tota la meva vida havia filmat la Gran Via, així que vaig reciclar les imatges, no vaig utilitzar cap pla d’arxiu, tots havien estat abans a les meves pel·lícules.

-¿Està al corrent de l’actualitat cinematogràfica i televisiva?

-En el meu ofici és una obligació anar al teatre, al cine... tot i que ara ja hi vaig menys. Ara el cine és Netflix, és a casa.

-¿Com ho valora, li fa pena?

-La vida va evolucionant, qui es podria imaginar que tindries tot el cine a la teva disposició amb un clic a l’hora que tu volguessis. A poc a poc aquest espai virtual es convertirà en una gran biblioteca on accedir a qualsevol pel·lícula, ja sigui clàssica o moderna.

-Això repercuteix en les sales de cine.

-És que el panorama social ha canviat molt, quan jo era nen anar al cine suposava assistir a un espectacle, era l’únic que hi havia, em va obrir la ment i per a mi ha sigut com una religió, i els cines, autèntiques catedrals. Però ara hi ha milions de distraccions i si pots tenir el cine a casa és tot molt més còmode, a més, amb aquestes pantalles formidables que venen ara pots veure aquestes sèries de què parla tothom. Jo estic de part del futur. I el futur ja és aquí.

-¿I no sent nostàlgia?

-Jo és que he tingut nostàlgia sempre. Crec que me l’ha donat el que ara coneixem com a cine clàssic de Hollywood. Les pel·lícules d’aventures, d’amors... Quan acabaven tenia la sensació de sortir del cine amb una indefinible tristesa, com si hagués deixat una vida i entrés en una altra, i totes dues em semblaven igual de reals. Però la meva nostàlgia és joiosa. Crec que el cine acabarà als museus. És la meva predicció, tot i que serà equivocada, com totes. Es posaran cicles de Hitchcock com si fossin Van Gogh o Vermeer.

-¿I quin espai creu que se li dona ara a la cultura?

-¿Per què jo no voto? Perquè m’he estudiat tots els programes i els candidats i mai vaig sentir parlar a ningú de cultura. Jo he tingut dues sorts a la meva vida. La primera, tenir des de petit una educació cultural, ja que el meu pare em portava al Prado, em comprava llibres de Baroja i també còmics. I la segona va ser estudiar en una escola mixta, que era molt estrany en aquella època. Així que tot això que es parla del feminisme i del reconeixement de la dona, a mi m’agafa molt lluny. Evidentment que som iguals.

-¿Li molesta que li preguntin per la seva ideologia?

-Jo sempre dic que mirin les meves pel·lícules. Allà es veu com soc. Què més dona el que jo digui, cal demostrar-ho amb fets. La gent s’apunta a qualsevol moda i en cap bàndol hi ha la veritat absoluta. Jo el que et puc dir és que mai he sigut ni seré ‘progre’, perquè no estic obsessionat amb el que està de moda per poder presumir davant dels altres.

-¿I pel seu model de cine, li preocupa el què diran?

-A la meva edat, seria estrany que em diguessin que els meus enquadraments no són tardorals. Jo soc un home del plistocè. Però sí que crec que, al treballar amb un material com el cine negre, et pots prendre certes llicències, com fer un tipus de diàlegs que surten de l’habitual i que a la gent li poden despertar un somriure perquè ja no estan de moda.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-¿Què espera de la recepció d’‘El crack Cero’?

-Jo he volgut fer una pel·lícula que aculli l’espectador, que no tingui arestes. Per veure en una butaca d’orelles i a les fosques. Al cap i a la fi, és una pel·lícula d’un altre temps. Aquí no hi ha drons, no hi ha moviments de grua. Això és una pel·lícula B. Un B-noir. No hi ha grans pressupostos, no passen grans coses. El seu destí perfecte d’aquí a uns anys serà veure-la de matinada, quan hagi passat el camió de les escombraries. És al màxim a què puc aspirar.