Onetti i Vilariño, 'l'amour fou'

Va ser l’1 de juny quan el col·lega Kiko Amat va estrenar aquesta trinxera de paper amb un ‘ring literari’ on ve desgranant malvolences salvatges entre escriptors, alguna amb cop de puny i cella partida. Mentrestant, en setmanes alternes, s’han succeït paisatges llibrescs entrevistos des de la finestra de l’Hotel Cadogan, aquarel·les imaginàries, distants en el temps i l’espai, com el Londres del ‘blitz’, el blau de Corfú, la Indoxina francesa o els erms que van trepitjar els botins de les germanes Brontë sota la pluja tenaç. I vet aquí que, als quatre mesos d’etapa, descobreixo que sota la pell de cada paisatge s’ha anat colant inconscientment una història d’amor truncada, una relació brutal, una ‘liason’ impossible: Oscar Wilde i el seu aristòcrata tòxic, l’‘affaire’ de Graham Greene amb una senyora casada, la Duras i el seu amant de la Xina del nord... Terra i passió, sense haver-ho premeditat, s’entremesclen també avui: ¿el paisatge? Montevideo, a començaments dels anys 50, una ciutat humida i barcelonina, molt donada llavors a la xafarderia i la melancolia; ¿‘l’amour fou’? El que es van professar la poeta Idea Vilariño i Juan Carlos Onetti, el pare de ‘Juntacadáveres’. Dues personalitats fortes, dos talents creatius.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

Es van conèixer en un cafè de la capital uruguaiana i es van enamorar gairebé a l’instant i a contrapel: ell, d’un «ésser delicat amb un somriure giocondina»; ella, d’«un seductor molt intel·ligent». Van començar llavors una relació de cartes —es tractaven ridículament de vostè—, desacords i reconciliacions explosives, de llit i a porta tancada, sense saber si era de dia o de nit o si era dissabte. Ell es va separar el 1953 per casar-se una altra vegada amb Dorotea Muhr, ‘Dolly’, el seu suport. «Una nit em va trucar desesperat perquè anés a veure’l —va confessar Vilariño-. Jo estava amb algú que m’estimava i el vaig deixar per anar a passar una nit amb ell. I recordo que l’únic que vam fer va ser posar-nos d’esquena, llegint un llibre ell, i jo un altre. Al matí següent li vaig agafar la cara i li vaig dir: ‘Ets un un burro; Onetti, ets un gos, ets una bèstia’. I me’n vaig anar».

Per ser un monstre, li va dedicar un dels poemaris més eròticament ardents en llengua espanyola, ‘Poemas de amor’ (1957). «No m’abraçaràs mai / com aquella nit / mai. No tornaré a tocar-te. / No et veuré morir».