Crítica de 'Per la bona gent', de Manel: una col·lecció d'inspirats girs

Amb cada nou disc, Manel es confirmen com a veritables adeptes de l’experiment, el joc i l’atreviment. Si a ‘Atletes, baixin de l’escenari’ (2013) ja marcaven distàncies amb el seu passat folk a base de groove i dolça tensió, en el posterior ‘Jo competeixo’ (2016) van acabar de desdibuixar idees apreses sobre el que és una cançó de Manel.

¿Han acabat? No, continuen immersos en això. Quan crèiem que coneixíem la seva segona època, entreguen ‘Per la bona gent’ i ens obliguen a desenvolupar la definició de la mateixa. Com en el també produït per Jake Aron ‘Jo competeixo’, hi ha injeccions d’electrònica, repunts llatins, molta diversitat de ritmes i imaginació en els arranjaments, però ‘Per la bona gent’ és, en realitat, una altra cosa. O dotze noves coses.

Cada cançó aquí és gairebé un món en si mateix, tot i que hi ha dues idees, una de producció i una altra de més narrativa, que recorren l’àlbum com a curioses subtrames. D’una banda, hi ha els múltiples exercicis d’apropiacionisme i recontextualització d’obra aliena, de vegades de manera literal i clàssica (la versió en català de l’‘Stars’ de la cantant folka Janis Ian), però més sovint a través de ‘samples’ sorprenents.

Va més enllà del rescat d’‘Alenar’ de Maria del Mar Bonet en el single ‘Per la bona gent’. En la formidable ‘Amb un ram de clamídies’ no només trobem un trosset de ‘Cal que neixin flors a cada instant’ (Lluís Llach), sinó també, a l’altura de la tornada, ‘Ràdio Capvespre’ de Maria Cinta, que sona gairebé com l’eco embruixat d’alguna producció de The Caretaker. A ‘Aquí tens el meu braç’ es recuperen/reivindiquen Els Pets de ‘Vine a la festa’. Gato Pérez anima l’eixerida coda ‘El vell músic’. És la manera de Manel d’aprofundir en la seva relació amb el hip-hop a molts nivells: igual que aquest gènere troba el seu nutrient sonor i espiritual en vells ‘samples’ funk i soul, el nou pop de Manel dialoga a través d’aquest transvasament amb generacions anteriors de la música popular.

Homenatge a l’ofici del músic (i l’ídol)

Notícies relacionades

Manel: «Ens agrada que en una cançó pugui passar qualsevol cosa»

Pau Vallbé: «He defugit tot allò que fos l’èxit ràpid, m’he anat autoboicotejant per créixer a poc a poc»

Fa ja temps que les cançons de Manel no són només cròniques quotidianes entre la nostàlgia i la fina ironia, sinó el que Guillem Gisbert vulgui que siguin. Aquí l’obertura conceptual és total i intrigant. Això no vol dir que no hi hagi temes sobre relacions, tot i que amb els seus girs: a ‘Per un ram de clamídies’ les flors que intercanvien els amants són les d’una ETS. I –aquesta és la subtrama narrativa de què parlàvem abans– continuen presents les cançons sobre les pròpies cançons o, millor, sobre els seus fabricants.

L’ofici de la música és a la base d’‘Estrelles’, fidelment traduïda, però també a ‘Boy band’, cançó de broma que no és cap tonteria: amb la seva gran melodia i lletra perfectament dissenyada, és al nivell del repertori d’altres bromistes melòmans com Flight of the Conchords. Sobre els artistes no frescos, sinó grans, que també importen, tracta la final ‘El vell músic’, col·laboració amb Sisa de so menys cisellat que tot el que s’ha pogut escoltar abans. És tan sols un gir més, el gran gir final a tota una col·lecció.