Manel: «Ens agrada que en una cançó pugui passar qualsevol cosa»

L’espera més llarga per als seguidors de Manel, tres anys i mig des de la seva obra anterior, es trenca per fi aquest divendres amb la publicació de ‘Per la bona gent’, un disc que ofereix moltes i variades lectures, amb gosadies rítmiques, ‘samples’ plens de significat i que deixar anar un missatge de fons en homenatge a l’art de fer cançons i defensar-les en un escenari. Parlem amb Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé.

La cançó ‘Per la bona gent’ va descol·locar la parròquia. ¿Era l’efecte que buscaven?

Martí Maymó: No preteníem provocar. Aquesta cançó té molts elements d’estètica musical que són importants al disc i ens funcionava com a targeta de presentació. Segurament ‘Boyband’, el nou senzill, és més immediat.

Guillem Gisbert: Però ja ha sortit gent dient que ‘Per la bona gent’ era millor. ¡N’hi ha hagut prou amb quinze dies perquè alguns reivindiquin els «Manel d’abans»!

¿Que el seu públic més jove vagi ara a buscar ‘Alenar’, de Maria del Mar Bonet, forma part del propòsit de ‘Per la bona gent’?

M. M. La motivació era egoista, però és molt bonic que passi això. Amb aquesta i amb altres cançons del disc que inclouen ‘samples’.

¿Com van descobrir ‘Alenar’ i hi van veure el principi d’una cançó nova?

G. G. Jo estava donant voltes a la idea de la bondat, a què s’amaga darrere aquesta màscara, la malícia que podem arribar a tenir... I escoltant Spotify de manera aleatòria va sonar ‘Alenar’. Estava rentant els plats quan vaig sentir aquesta estrofa sobre les portes obertes a «la bona gent» i em va encaixar moltíssim. Em preguntava: la bona gent que ha de passar per aquesta porta, ¿com la detectes? I m’interessava el diàleg amb cançons de generacions anteriors, saltar-me la dictadura de la novetat. ‘Alenar’ és una cançó molt bona i té 40 anys. A la música tendim a oblidar-nos d’unes generacions a les altres, i aquest disc va d’establir aquest diàleg aplicant-hi ingredients de la cultura del hip-hop.

Li va enviar una carta a Maria del Mar Bonet demanant-li permís per utilitzar la seva peça. Si hagués dit que no, ¿’Per la bona gent’ no existiria?

M. M.: Hauríem tingut un problema. Perquè de tots els ‘samples’ del disc, aquest era el més determinant perquè la cançó caminés.

G. G.: Quan va dir que sí, em vaig quedar molt tranquil. Perquè jo entenia que hi havia una violència a utilitzar aquesta gravació. ¡Sense conèixer-nos! Ens apropiem d’aquest fragment per incrustar-lo en una cançó que no té res a veure amb la seva; fins i tot amb un significat diferent, cosa que forma part del joc. Podria no haver-li agradat la cançó. Fins i tot ara podria ser que no li agradés.

¿El gust popular s’ha fet més avantguardista i absorbeix cançons que defugen l’esquema tradicional d’estrofes i tornades?

G. G.: A la cultura musical ‘mainstream’ estem més preparats perquè s’incorpori la imaginació dins de la música d’una manera més àmplia. No soc cap expert en hip-hop, però em fa la sensació que allà en una cançó pot passar qualsevol cosa, i això ara mateix em resulta interessant. El punt i a part dins d’una cançó, el canvi abrupte, la retallada, que de sobte aparegui una estètica molt diferent i que del xoc de les dues estètiques es generi la cançó. Això m’interessa.

Manel ha aconseguit arribar a un públic ampli a Catalunya sense comptar gairebé amb la radiofórmula. 

M.M.: ‘Per la bona gent’ no va entrar a les rodes de les radiofórmules, però en canvi, el nou senzill, ‘Boyband’, sí que ho ha fet. Però són ràdios contemplades per sonar a la perruqueria, al centre comercial... El que soni ha de ser amable. I a les radiofórmules hi ha meravelles; cançons que m’agraden molt i voregen el plaer culpable.

G. G. Les radiofórmules avancen d’una manera més lenta que el nostre negociat. Considerant que nosaltres intentem experimentar dins el que podem; tampoc farem ara un disc a l’estil Kraftwerk.

Un altre ‘sample’ destacat és el de ‘Ràdio Capvespre’, una cançó de Maria Cinta dotada d’una malenconia matadora, a ‘Amb un ram de clamídies’. I les ‘clamídies’ no són precisament unes floretes.

G. G.: Té nom de flor, però és una malaltia de transmissió sexual, i la cançó juga amb la història clixé d’una parella partint de les flors que s’intercanvia. A partir d’aquí, més capes, i un trosset de ‘Cal que neixin flors a cada instant’, de Lluís Llach, i ‘Ràdio Capvespre’, que és una cançó tristíssima i que associo al videoclip que posaven a l’‘Sputnik’ quan jo tenia set o vuit anys. De les primeres vegades a la meva vida que una cançó se’m ficava dins. Els acords d’aquesta cançó i els de la nostra són pràcticament els mateixos.

Abans parlava del diàleg amb cançons d’altres èpoques. Sense arribar a ser un disc conceptual, ¿’Per la bona gent’ és un homenatge a la gent que ha fet cançons i que ha pujat a un escenari per vocació, sense obsessionar-se amb la glòria ni el glamur?

G. G. Aquest és el nostre primer disc en què, sense ser un disc conceptual, hi ha un concepte suggerit. Hi ha unes quantes cançons que tenen a veure amb l’ofici, amb el pas del temps a la professió, els artistes de carreres llargues... Des de ‘Canvi de paradigma’ a ‘Boyband’, ‘Les estrelles’, ‘El vell músic’...

Carreres llargues: com la de Janis Ian, autora de ‘Stars’ (‘Les estrelles’), la primera versió que graven en un disc seu. I com la de Nina Simone, que va adaptar aquesta peça en el seu ‘Live in Montreaux 1976’.

G. G. Sí, és la història de les persones que pugen a l’escenari, vista des del punt de vista dels mateixos artistes, i sense el glamur del focus. Hi ha una tradició de temes així, com ‘El cantante’ (Héctor Lavoe), sobre les emocions reals que hi ha darrere el teló. La versió de la seva autora, Janis Ian, és d’un folk dels setanta que sona net, ben produït, i que a Dylan no li hauria agradat.

Roger Padilla: I la de Nina Simone aporta un altre sentit, des de l’edat que té i amb el seu bagatge.

M. M. Té un aire decadent, perquè ella havia viscut coses molt fumudes: maltractaments, alcoholisme... Quan vaig veure aquest vídeo de Nina Simone em va començar a interessar la cançó.

‘Aquí tens el meu braç’ surt de ‘Vaig venir a la festa’, un vell èxit de l’etapa més festiva d’Els Pets. ¿Trencant prejudicis amb el rock català al cap i a la fi?

M. M. És que vam ser consumidors d’aquesta escena musical. Tot i que jo soc el més jove del grup i vaig agafar allò de «quin pal, el rock català»...

Arnau Vallvé: Però tot i que els quatre haguéssim odiat el rock català, que no va ser el cas, al final el temps marca una línia d’evolució de la música d’un país i les etapes no són tan clares. Les separacions es dilueixen.

G. G.: Aquí toquem la consciència del pas del temps i l’eliminació del ‘presentisme’, això de pensar que això d’ara sempre és millor, agafant una mica de perspectiva. Perquè el rock català va patir una reacció molt agressiva, barrejant acusacions polítiques, de subvencions... A la nostra generació va quedar molt enfosquit i no té gaire sentit. Amb el temps les coses es tornen a posar a lloc. Al final, a totes les generacions hi ha cançons que estan bé i d’altres que no ho estan tant.

‘Els entusiasmats’ s’acosta a la música urbana llatina i inclou una veu amb ‘autotune’. Es diu que a Guillem Gisbert li entusiasma el raper canari Don Patricio.

G. G.: ¡Home, doncs fa bona pinta, però l’he descobert fa quatre dies! M’agrada el seu tema ‘Enchochado de ti’.

M. M. La música urbana de Don Patricio és brutal. Sents cançons soltes i t’hi enganxes. Les de Cecilio G també.

¿Noten que els interpel·len aquestes músiques, o en el fons temen que no els toqui acostar-s’hi per distància generacional?

A. V.: Les dues coses.

G. G. Revolucions musicals n’hi ha una cada molts anys, i tinc la sensació que des del 2016 fins avui la música ha canviat molt més que en tota la dècada anterior. Això s’ha tornat ‘mainstream’ en molt poc temps, i jo no he descobert res. Però ara que la gent de 20 anys ho escolta, m’interessa, i hi veig molta imaginació. És una música en què passen moltes coses. Igual resulta que hi ha uns clixés estructurals, però estic en una fase en què tot això em sorprèn molt i n’aprenc. Venint del pop, el folk, l’indie..., això és una cosa completament diferent.

Que es pot injectar en la música pop d’un grup com Manel.

G. G. Encara no sabem fins a quin punt ens sentim còmodes amb aquest llenguatge. A ‘Els entusiasmats’ ens ho plantegem: ¿estarem fent el ridícul perseguint l’última moda? Però la meva idea de fer-me gran és aquesta, estar obert al que passi.

¿Manel aspira a expressar una identitat per sobre dels estils?

A. V.: Ens plantegem els discos de manera que cada cançó vagi a un lloc diferent, sense cap unitat de gènere.

G. G.: Per a nosaltres, el més divertit és el que fem, però deixar-te portar pel món o mantenir-te ferm són les dues opcions molt vàlides.

Notícies relacionades

Crítica de 'Per la bona gent', de Manel: una col·lecció d'inspirats girs

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

I després de trencar-se el cap amb tanta teoria, ‘Per la bona gent’ culmina l’àlbum d’una manera diàfana i simpàtica, amb els aires de revetlla d’‘El vell músic’, que canta Sisa i que inclou una picada d’ullet a Gato Pérez.

G. G. Ens agradava que sent un disc molt produït, hi hagués aquest final de festa una mica descarat, una cançó de guitarres, de banda, per què al cap i a la fi la música continua sent això. La música ho és tot.