NOU TERRITORI

El poder de les sèries capta un 'dream team' d'escriptors

El transvasament de talents de la literatura a la televisió no ha deixat de créixer últimament

Michael Chabon és l'últim exemple d'autor «de prestigi» que es passa a la ficció audiovisual serialitzada

zentauroepp50105120 icult190928172857

zentauroepp50105120 icult190928172857

4
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Els grans escriptors mai han sigut del tot al·lèrgics a la televisió. Si mirem cap enrere, bastant enrere, el gran Rod Serling ja va voler treure’s alguna cosa de l’ingent treball de ‘La dimensió desconeguda’ demanant guions a autors com Richard MathesonCharles Beaumont o, en menor mesura, Ray Bradbury. Un altre mestre (no només) del terror i la ciència-ficció, Harlan Ellison, una mica més jove que els ja citats, va escriure guions per a ‘Star Trek’ i el primer ‘revival’ de la sèrie de Serling, entre moltes altres.

Abans d’embotellar-se en el seu abecedari novel·lístic del crim, la gran Sue Grafton va crear la sèrie ‘Nurse’ i va treballar a ‘Set núvies per a set germans’, però, no sabem si és perquè va escarmentar pel que va veure, sempre que podia evitava les adaptacions televisives de les seves obres.

El cas de l’escriptor criminal ficat en televisió seria cada cop menys estrany des de principis d’aquest segle, essencialment gràcies a la figura de David Simon. Aquest reporter posat a ‘showrunner’ (o cap de guions) va convèncerGeorge Pelecanos per canviar de mitjà i sumar-se a l’equip de la mítica ‘The wire’ després de llegir un dels seus llibres, ‘The sweet forever’, només un entre els molts sense publicar a Espanya d’aquest mestre de la ficció ‘hard-boiled’.

La família va anar creixent: Pelecanos va suggerirRichard Price, el gran poeta del crim, que fa de guionista des de mitjans dels 80, quan va escriure ‘El color del diner’, de Martin Scorsese. I després d’ell es va incorporar Dennis Lehane, l’autor de ‘Mystic river’ i ‘Shutter Island’.

Segons va explicar Simon a ‘The New York Times’, els novel·listes són els millors guionistes possibles per a la ficció serialitzada perquè «saben veure el conjunt». Pelecanos li va donar suport en l’escriptura del drama post-Katrina ‘Treme’ i va ser el seu company en la creació de ‘The Deuce (Las crónicas de Times Square’), l’infravalorat drama d’HBO sobre la transició de la prostitució a la pornografia a la Nova York dels 70.

Mai com ara

Però el transvasament de talents de la novel·la a la (ja no tan) petita pantalla viu ara el seu veritable moment d’explosió, quan la ficció audiovisual serialitzada s’ha desprès definitivament de la seva –una mica– injusta mala imatge i els escriptors han entès les seves possibilitats expressives, per no parlar dels beneficis econòmics.

La recent notícia del fitxatge de Michael Chabon com a ‘showrunner’ d’‘Star Trek: Picard’ és paradigmàtica de la vitalitat i la reputació del sector televisiu o, millor, de la ficció audiovisual episòdica. ¿Què serà el pròxim que vindrà? ¿Un premi Nobel de Literatura? ¿O s’acabarà concedint aquesta distinció a un guionista de l’eterna era daurada de les sèries, igual que fa uns anys es va concedir al trobador Bob Dylan? La meva proposta seria Jesse Armstrong, autor de ‘Succession’.

Les sèries ja no es poden definir, de cap manera, com a ficció formatada, estructurada partint del temps dels anuncis i mancada d’elements de risc. És gairebé tot el contrari: la ruptura de regles forma gairebé una part obligada de l’equació; els episodis d’una mateixa sèrie poden durar una hora o mitja o vint minuts, i mentre el cine de Hollywood tendeix inexorablement cap a l’infantilisme, les sèries nord-americanes actuals es preocupen sovint per explicar històries adultes amb gran subtilesa de matís.

Ara, fins i tot autors dels anomenats ‘literaris’, com si un ‘thriller’ de Megan Abbott no fos alta literatura, es presten sense problemes, només amb excitació, a escriure sèries, a adaptar obres pròpies (Tom Perrotta a ‘The leftovers’ i ’Mrs. Fletcher’) o estendre franquícies alienes (Michael Chabon a ‘Star Trek: Picard’). És una constatació més de l’establiment de la sèrie com a font no només d’entreteniment, sinó de nutrient intel·lectual i espiritual.

Com pagar una escola privada

Notícies relacionades

D’altra banda, com suggeríem abans, els diners tampoc molesten. L’escriptora Attica Locke, guionista d’‘Empire’ i de la celebrada ‘Así nos ven’, deia a ‘The New York Times’: «No puc menjar dels meus llibres. No puc enviar el meu fill a l’escola privada amb els meus llibres».

Sobretot si l’escriptor arriba al grau de ‘showrunner’, els beneficis poden ser importants. Costa trobar dades exactes, precises i fidedignes, però podem fer-nos una idea a travésd’una recent enquesta anònima de la qual es va fer eco ‘Deadline’, lloc web de referència pel que fa a notícies d’entreteniment. Segons observem, el ‘showrunner’ d’una sèrie de Marvel per a Netflix podia guanyar entre 45.000 i 55.000 dòlars per episodi produït. Cada temporada d’aquestes sèries solia tenir tretze episodis. Facin comptes. El cap comença a bullir.

La mala sort de Franzen

Un altre escriptor «de prestigi» disposat a saltar a les sèries era Jonathan Franzen, però encara no ha tingut sort. Ell mateix havia de coescriure l’adaptació de ‘Pureza’, dirigida per Todd Field i amb Daniel Craig com a protagonista masculí. Per desgràcia, els compromisos de l’actor amb la saga Bond han malmès els plans.