Anar al contingut

RELACIÓ FRUSTRANT

Hollywood, un malson per als grans novel·listes

Scott Fitzgerald, Faulkner, Chandler i Hammett, entre d'altres, van fracassar com a guionistes en l'època clàssica del cine nord-americà

Quim Casas

Hollywood, un malson per als grans novel·listes

Mort el 1940, Francis Scott Fitzgerald, el gran exponent de la generació perduda de les lletres nord-americanes, el millor escriptor de l’era del jazz, va deixar inconclusa la novel·la ‘L’últim magnat’, una descripció del Hollywood que l’autor d’‘El gran Gatsby’ i ‘Hermosos y malditos’ va conèixer per dins durant la seva desastrosa etapa com a guionista.

El protagonista de la novel·la, considerada el primer estudi antropològic de Hollywood, és el productor Monroe Stahr, i en la seva descripció es poden trobar trets dels grans magnats que van convertir Hollywood en una de les més poderoses indústries econòmiques i culturals del món.

Elia Kazan va portar al cine el llibre el 1976, amb guió de Harold Pinter i Robert De Niro al paper de Stahr. Fitzgerald ja havia abocat en alguns dels seus esplèndids relats algunes de les seves experiències en el cine, però ‘L’últim magnat’ continua sent un dels documents més fidedignes i crus del funcionament del sistema dels estudis.

S’han realitzat bones pel·lícules a partir de les seves obres (les diferents versions d’‘El gran Gatsby’, ‘La última vez que vi París’, ‘El curiós cas de Benjamin Button’), però el pas de Fitzgerald pels departaments de guions de Hollywood, entre 1923 i 1939, va ser un malson: li van rebutjar guions, va participar sense acreditar en una desena de pel·lícules i només apareixen els crèdits d’una, ‘Tres camarades’ (1938), segons la novel·la pacifista d’Erich Maria Remarque.

Infilmables

No va ser l’únic dels autors de la seva generació que va tenir desacords amb Hollywood. I tot i que els productors podien ser ferotges i despietats, la culpa va ser, en part, d’ells: gairebé mai van saber escriure pensant en imatges en moviment, pel que la majoria dels seus guions tenien més de novel·la que de guió cinematogràfic i eren infilmables.

En una seqüència de ‘Cautivos del mal’ (1952), de Vincente Minnelli, aquesta dificultat per adaptar-se a un altre tipus de llenguatge queda molt ben explicada. El productor encarnat per Kirk Douglas ratlla dues pàgines senceres del que un jove novel·lista contractat com a guionista considera la seva millor escena, molt dialogada. Douglas li diu que el millor és que els personatges no diguin res i la càmera avanci cap a ells, d’aquesta forma l’espectador imaginarà el que no té per què veure’s.

Fitzgerald no va comprendre l’escriptura cinematogràfica, tot i que tenia bones idees en relació amb el cine. Tampoc ho va fer William Faulkner, l’incommensurable autor de ‘Santuari’ i ‘Mentre agonitzo’, que va sobreviure a Hollywood gràcies a la seva amistat amb Howard Hawks, per a qui va escriure els guions d’‘Camí cap a la glòria’ (1936); ‘Tenir-ne o no’ (1944), segons el llibre d’Ernest Hemingway; ‘El son etern’ (1944), adaptació d’una de les novel·les negres de Raymond Chandler, i ‘Terra de faraons’ (1955).

Bé, això d’escriure els guions resulta en alguns casos un eufemisme: el mateix Hawks recordava que l’aportació de Faulkner a ‘Terra de faraons’ va ser d’una única pàgina, però apareix acreditat al mateix nivell que els guionistes que van escriure la resta, Harry Kurnitz i Harold Jack Bloom.

A ‘Barton Fink’ (1991), un altre retrat demolidor del Hollywood dels 30 realitzat pels germans Coen, apareix un guionista fracassat i envellit, de nom William P. Mayhew, que acaba alcoholitzant-se per suportar millor les seves desavinences amb els productors. El personatge està inspirat en el de Faulkner, que va acabar de la mateixa manera. El protagonista d’aquest film (John Turturro) representa tots aquells dramaturgs d’èxit que van ser ràpidament canibalitzats per Hollywood sense saber com es feia un guió: la solitud de l’autor davant de la màquina d’escriure.

Modèlic

Faulkner va adaptar Chandler. Aquest, un dels mestres de la literatura criminal, va tenir un curt però més fructífer pas pel cine, adaptant sempre novel·les d’altres autors del gènere policíac: ‘Perdició’ (1944), de Billy Wilder, segons l’obra de James M. Cain, i ‘Estranys en un tren’ (1951), d’Alfred Hitchcock, segons Patricia Highsmith. Chandler no es va entendre amb Hitchcock, però tot i així el guió d’‘Estranys en un tren’ és modèlic.

Un altre autor canònic de la sèrie negra, Dashiell Hammett, va passar també pel cine. Va gaudir de certa consideració amb les adaptacions de les seves novel·les i relats –la sèrie de ‘L’home prim’, ‘El falcó maltès’–, però, incapaç tampoc d’entendre la mecànica de l’escriptura de guions, només va aportar alguns arguments originals com el del notable film de gàngsters ‘Las calles de la ciudad’ (1931), de Rouben Mamoulian.