'Hasta siempre, hijo mío': una història de la Xina

Tot i que no ha parat de rodar en les dues últimes dècades, al director Wang Xiaoshuai se’l recorda bàsicament per un film del 2001, ‘La bicicleta de Pekín’, amb un punt de partida molt similar al clàssic neorealista ‘Lladre de bicicletes’, de Vittorio de Sica, tot i que després el relat anava per altres camins.

Aquell film va sortir triomfador en el festival de Berlín i ara, gairebé 20 anys després, s’estrena entre nosaltres l’última cinta del director, guardonada també en el certamen alemany amb un premi per als seus dos actors principals.

Notícies relacionades

Wang Xiaoshuai: «La Xina és un dels països més corruptes del món»

Amb el peu esquerre

‘Hasta siempre, hijo mío’ parla de la part col·lectiva a través de la part individual: els avatars de la parella protagonista són el reflex dels canvis esdevinguts a la Xina en les últimes tres dècades. Ve a ser el que abans es considerava una pel·lícula riu, per la seva extensa durada i pel temps i els esdeveniments que inclou, però la seva estructura és discontinua, replegada en ‘flashbacks’, cosa que no gaire habitual en els films d’aquestes característiques.

De vegades allarga massa alguns blocs, però en general Xiaoshuai sap ser sintètic quan toca i ensopir més els esdeveniments quan resulta necessari: està parlant de la història recent del seu país i això requereix un ritme concret. El començament, amb els nens nedant i el primer contratemps tràgic, és una meravella, i el film conté una emotiva escena dels pares davant la tomba del fill mort que John Ford, que va rodar bastants moments d’aquestes característiques, no hauria filmat millor.