FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ

Wang Xiaoshuai: «La Xina és un dels països més corruptes del món»

El director xinès presenta fora de concurs el melodrama familiar 'Hasta siempre, hijo mío', centrada en la política del fill únic que va imperar a la Xina entre el 1979 i el 2016

zentauroepp50018377 grafcav8433  san sebasti n  gipuzkoa   23 09 2019   el direc190924183428

zentauroepp50018377 grafcav8433 san sebasti n gipuzkoa 23 09 2019 el direc190924183428 / Javier Etxezarreta

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

La 13a pel·lícula del director xinès Wang Xiaoshuai, el formidable melodrama familiar ’Hasta siempre, hijo mío’, és la més ambiciosa de la seva carrera fins ara. Hi repassa 40 anys de desenvolupament econòmic xinès i, en concret, se centra en els efectes per a la població de la política de fill únic, que va tenir per objectiu limitar el creixement de la població de la Xina i que, al llarg de 36 anys, va evitar més de 400 milions de naixements. La pel·lícula acaba de presentar-se fora de concurs a Sant Sebastià només uns dies abans de la seva arribada als cines espanyols.

¿Per què va decidir fer una pel·lícula centrada en la política de fill únic?

La política del fill únic va durar diverses generacions i en el 2016, de la nit al dia, se’ns va dir que deixava d’estar en vigor immediatament, perquè la població xinesa estava envellint i era necessari evitar un desequilibri demogràfic. L’anunci em va causar un gran impacte, perquè aquella política havia reestructurat profundament el país. Llavors em vaig adonar de tots els sacrificis individuals que els xinesos havíem estat fent darrere l’interès col·lectiu.

¿Quins sacrificis?

Aquesta mesura va marcar de forma agressiva la nostra manera d’entendre la paternitat. D’entrada, va crear diverses generacions de pares extremadament protectors dels seus fills. A més, els nens es van convertir en una projecció dels somnis dels seus progenitors: havien de tenir èxit tant sí com no. I, així mateix, com a resultat de la política del fill únic existia una competència enorme entre famílies, una rivalitat que s’acompanyava de terribles sentiments de superioritat. 

Fa la sensació que a la Xina resulta del tot impossible separar el tema domèstic del polític...

És així. En el meu país la gent no es pot mantenir al marge de la política. Ens agradi o no, hi estem condicionats. A la Xina se’ns ha condicionat a pensar que la política és una cosa que simplement et passa, i davant la qual no tens res a fer. A Occident potser no és així, la gent participa en decisions polítiques, però en el meu país mai ha sigut així. Tot i que, això sí, internet i les noves tecnologies fan que cada vegada més xinesos siguin políticament actius.

Considerant com han sigut de violents els canvis experimentats per la Xina durant el seu procés de modernització, ¿diria que existeix cert sentiment de nostàlgia pels vells temps entre la població?

Sens dubte. La gent està desconcertada per la velocitat dels canvis, i la creixent bretxa entre rics i pobres fa que moltes persones se sentin víctimes d’una injustícia i que vulguin tornar a l’època en què tots érem iguals i igual de pobres. A més, el capitalisme exacerbat que assola el meu país ha convertit els diners en l’únic valor pràctic. Com a conseqüència, la Xina s’ha convertit en un dels països més corruptes del món.

Notícies relacionades

Com a cineasta, ¿quina és la seva relació amb la censura? Al cap i a la fi, ‘Hasta siempre, hijo mío’ és una pel·lícula molt crítica amb la política xinesa.

Visc en un lloc en el qual la censura està profundament arrelada, però el que més em preocupa és l’autocensura. A cada una de les meves pel·lícules, m’he negat a posar-me frens a l’hora d’explicar un tipus d’història o de mostrar coses que poden xocar amb la versió oficial. Però per a mi és fàcil, perquè avui l’autocensura es regeix essencialment per la lògica del mercat i la rendibilitat, i jo faig un cine menys orientat a la taquilla. Dit això, crec que els cineastes xinesos haurien de fer més atenció als problemes socials. L’escala de canvis que han tingut lloc a la Xina en les últimes dècades no té precedents en la història mundial, i es poden explicar moltes històries valuoses sobre això. De fet, em sembla lamentable que molts dels meus col·legues no tinguin interès a documentar aquestes històries.