Anar al contingut

30è ANIVERSARI

Psicódromo: última festa al temple maleït del ball barceloní

La discoteca més avantguardista i efímera de Barcelona, bressol de la màkina catalana i catedral de la nit, reneix per una vetllada divendres que ve

Kiko Amat

Psicódromo: última festa al temple maleït del ball barceloní

Vaig entrar Psicódromo per primera vegada una nit d’hivern, el 1990. Eren les quatre de la matinada d’un divendres i jo tenia 17 anys, així que no espereu una explicació minuciosa de la vetllada. Recordo la porta del club, inconspícua i industrial (si treies el rètol semblava un taller de llantes); l’inquietant pendent de l’entrada, que contribuïa a la sensació de descens a l’Hades; la sala en si, un monstre de mil metres quadrats, crepuscular fora de mida (parets negres, llums transsilvans), a la pista de la qual es cargolaven un mar de caps i troncs; i sobretot la música: electrònica i fosca, tecnogòtica, EBM amb cold wave, a volum no apte per a epilèptics. Aquell Gernika vinílic era bombardejat, segons vaig testificar, per dos grans rèprobes (un crispí magre i amb tupè trencaglaç, Pepebilly, i un goliat amfetamínic, Nando Dixcontrol) els que, en lloc de ser en un cau al costat dels lavabos (com passava a la majoria de discoteques), dominaven l’indret des d’una mena de balcó del Kremlin makiner. De la resta de la nit només conservo flaixos. En un d’aquests el meu amic U. prova de torejar els cotxes del carrer Almogàvers utilitzant la seva parca mod com una capa. Escolto els nostres crits d’‘olé’ després de cada nova verònica-ja-no-vull-viure.

-Llegeix aquí l’entrevista Nando Dixkontrol: «A Psicódromo érem del costat de les bruixes»

-Llegeix aquí l’entrevista a Pepebilly: «A Psicódromo érem una comuna en tota regla»

Psicódromo va estar obert només dos anys i mig, des de finals de 1989 fins a principis del 92. Però en el seu breu periple va empènyer la ciutat (i l’escena de club espanyola) cap al futur, regalant-li al públic barceloní una apoteosi de música arcana barrejada d’una manera sorprenent, per no dir una llista criminal de gresques hardcore i albes no del tot salutíferes. La vida total. El club havia recollit el testimoni del ‘bacalao’ valencià però, en lloc de rebaixar-lo amb soda, el va radicalitzar i va portar la il·legalitat a cop de bombo i ‘bpms’. Psicódromo va ser tan extrem, la seva visió tan transgressora, la seva essència tan desobedient, que no podia sinó entravessar-se-li de mala manera a l’‘achuntament’ (com el batejarien Decibelios). El PSC va tancar el local el 5 de maig de 1992. Molt malament, Pasqual. El genocidi cultural antijuvenil i antiproleta va venir en aquest cas en forma de cruel innocentada: la nova ordenança prohibia l’existència de locals nocturns en un radi de 500 metres de la zona de descans dels atletes olímpics, i Psicódromo era a 492. Gràcies una vegada més, consistori.

Trenta anys després d’aquell 28 de setembre de 1989 (11 dies abans de la caiguda del mur de Berlín), que va obrir amb ‘What Time is Love’ de KLF, reverends i parròquia li retran homenatge divendres que ve, 27 de setembre, en una nit amb els DJ originals (Pepebilly i Nando Dixkontrol, amb l’afegit de Ramón Moya, un altre excombatent de l’‘after’) al mateix emplaçament d’Almogàvers 88 (avui Wolf), i ímpetu i ànima semblants. La vetllada porta cirereta: després de l’obertura de portes es projectarà ‘Ciudadano Fernando Gallego: Baila o muere’, el formidabilíssim i premiat documental sobre Dixkontrol impulsat per Álex Salgado i dirigit per Jorge Rodríguez