Anar al contingut

30è ANIVERSARI D'UN CLUB DE BALL

Nando Dixkontrol: «Al Psicódromo érem del bàndol de les bruixes»

Parlem amb el discjòquei principal de la llegendària i efímera discoteca dies abans de la festa que celebrarà els 30 anys de la seva inauguració

Kiko Amat

Nando Dixkontrol: «Al Psicódromo érem del bàndol de les bruixes»

NGEL GARC A

El Psicódromo va estar obert al Poblenou només dos anys i mig, des de finals de 1989 fins a principis del 92. Però en el seu breu periple va empènyer Barcelona (i l’escena de club espanyola) cap al futur, regalant-li al públic barceloní una apoteosi de música arcana barrejada d’una manera sorprenent, per no dir una rastellera criminal de gresques ‘hardcore’ i fetes de dia no del tot salutíferes.

–Llegeix aquí la història del  Psicódromo, el temple maleït del ball barceloní

-Llegeix aquí l’entrevista amb Pepebilly: «Al Psicódromo érem una comuna en tota regla» 

Trenta anys després d’aquell 28 de setembre de 1989, que va obrir amb ‘What time is love’ de KLF, reverends i parròquia li retran homenatge el pròxim divendres, 27 de setembre, en una nit amb els ‘dj’ originals (Pepebilly i Nando Dixkontrol, amb l’afegit de Ramón Moya, un altre excombatent de l’‘after’) al mateix emplaçament d’Almogàvers, 88 (avui Wolf), semblant ímpetu i ànima. La vetllada porta guinda: després de l’obertura de portes es projectarà ‘Ciudadano Fernando Gallego: Baila o muere’, el formidabilíssim i premiat documental sobre Dixkontrol impulsat per Álex Salgado i dirigit per Jorge Rodríguez. Entrevistem Nando Dixkontrol a tall d’aperitiu.

L’escena avantguardista del bakalao valencià arriba al Psicódromo, i es transforma en...

No «arriba». Barcelona va a València, i s’amara d’aquesta cultura. Però el fenomen de l’‘after’ és estrictament barceloní, a València no cal. Allà el que hi ha és la legalitat. El Psicódromo, quan va obrir el 1989, era un local avantguardista. Punxàvem el més avançat. Va generar una cultura molt especial, molt de Barcelona. No estava mediatitzat. Ens ho fèiem tot nosaltres. Famílies senceres formaven part de l’entorn del club.

El Psicódromo va estar a punt de ser una disco acid house.

Volíem seguir aquesta línia, però alhora intuíem que l’estiu del 89 seria l’última de l’acid. Volíem obrir el maig i aprofitar l’última empenta, però no ens van donar el permís. Aquell estiu l’acid es va ofegar sota el seu pes. Al final vam obrir amb pop de guitarres en horari de nit i màkina de matinada. Música fresca que ningú havia escoltat encara, perquè dominava l’acid.

Nando Dixkontrol, punxant al Psicódromo.

Recorda’ns algunes barreges mítiques del Psicódromo.

‘Caravan of love’ de The Housemartins amb ‘The Godfather’ de Sponie Gee. ‘Last train home’ del Pat Metheny Group barrejat amb un tall dels Final Cut, a 33 revolucions en comptes de 45. I la més mítica: Wim Mertens, el ‘Maximizing the audience’, barrejada amb el ‘Body to body’ de BiGod 20. Una altra barreja especialment difícil era un vals del germà de Strauss amb el ‘Numbers’ de Kraftwerk. Ara aquest ‘loop’ es pot fer digital, però llavors havies de quadrar a mà el ‘loop’ 4 x 4 de Kraftwerk amb el 3 x 3 del vals.

«M’entra el riure quan veig que Laurent Garnier punxa vuit hores seguides un cop l’any. Nosaltres fèiem dues sessions seguides de 12 hores, cada cap de setmana»

El vostre màxim d’hores punxant van ser... ¿Vint?

Vint-i-dues. Una nit de sant Joan. Per primera vegada vam empalmar nit amb ‘after’. Vam obrir a les dotze la nit de sant Joan fins a les deu de la nit de l’endemà. Va ser una declaració de principis contra la tradició: ni fogueres, ni platja, ni salsa, ni gresca; ens vam tancar a posar ‘maquineig’ industrial durant vint-i-dues hores. Érem del bàndol de les bruixes. M’entra el riure quan veig que Laurent Garnier punxa vuit hores seguides un cop l’any. Nosaltres fèiem dues sessions seguides de dotze hores, cada cap de setmana.

Al Psicódromo punxaves el que et donava la gana. Però a partir del tancament de la sala et comences a cenyir al gust del teu públic.

En la cultura de clubs de l’època la gent arribava a una certa edat i abandonava l’entorn. El ‘dj’ de cop i volta es trobava davant una altra audiència. Gent que no tenia les teves arrels, que no havia viscut el mateix que tu. I llavors intentaves una cosa molt difícil, que era deixar empremta regenerant el teu passat per a una altra generació. I, si podia ser, que els vells tornessin. Per això havies d’anar un pas per davant, ser el més ràpid, tenir els millors aparells.

Però «l’eclecticisme se’n va en orris», com afirma Pepebilly al documental.

Paco de Lucía va arribar un moment en què ja havia tocat sostre, ja tocava millor que ningú al món, i llavors va compondre ‘Entre dos aguas’. Jo, com a ‘dj’, va arribar un moment en què ho sabia fer tot, i millor que ningú. A partir d’aquí, el que em posava catxondo era ‘compondre’ per a una altra audiència, amb un altre missatge, en un altre club. Tornar a començar.

«Sempre hi haurà persones que no volen viure com la resta de la gent»

Quan fas de la ‘màkina’ una cosa massiva, ¿no et fa la sensació que has hagut d’aparcar l’avantguarda?

Sí. I que t’has quedat encasellat amb un so. Però et sacrifiques perquè el local està muntat per algú que va confiar en tu, veus la il·lusió als ulls de la teva nova audiència... I tu, el que vols, no ens enganyem, és continuar estant a dalt de tot, com sigui. Tot i que hagis de prostituir una mica el teu art. Tu fas d’aquesta necessitat nova, d’aquesta obligació nova, la teva vida. T’hi consagres. M’agrada que vinguin xavals de vint anys, gent que no va conèixer el Psicódromo, a dir-me que gràcies a mi han descobert això o allò.

¿Un lloc com el Psicódromo es pot repetir?

Sí. Sempre hi haurà persones que voldran fer això, perquè ho necessiten, perquè no volen viure com la resta de la gent. Ells ho faran per amor, com nosaltres, amb un sentiment noble, sense saber si estan començant alguna cosa o celebraran un trentè aniversari. Sempre hi haurà una nova subcultura.