Crítica de 'Pero no pasa nada', d'Amaia: un emotiu disc pop, «i ja està»

Amaia deia a la premsa, hores abans de la seva actuació al Primavera Sound de l’any passat: «És el meu primer concert i no sé gaire bé què fer, però vaja, jo canto i ja està». I bé, any i mig després, ja ho sap: el seu, almenys ara per ara, és un pop esvelt i amb cor, centrat en la bona cal·ligrafia melòdica i el text en primera persona, dotat d’una producció detallista, no encaminada a impressionar l’oient sinó a enredar-lo en la seva malenconia.

Disc de pop emotiu es diria que com els d’abans, amb ascendent en la tradició ‘indie’ que brolla del ‘Donosti sound’ però també en una altra classe de fonts, més remotes, sobretot per a ella, que va néixer el 1999 i que enfonsen arrels en la balada americana d’autor. Amaia canta als seus amors i desamors i, tot i que no es dissipa la sensació d’estar llegint el diari d’una joveneta amb les seves tempestes, hi ha frases agudes i sentit de l’humor. Des del mateix preàmbul: ‘El avión / se va a caer / tú serás mi última vez”, canta canta amb un graciós sentit de la paròdia romàntica en en només un minut i set segons que obren l’àlbum.

Veu juvenil però no pueril

El repertori alça el vol amb ‘Quedará en nuestra mente’, dinàmic número pop amb clarobscurs. «Al final todo pasa y moriá», canta sàviament Amaia, precedint la seva estimada falca: «Quedará en nuestra mente y ya está». Projecta una veu juvenil però no pueril, i transmet sentiment i veracitat. Per a això ha de servir la tècnica, no per fer acrobàcies. En aquesta línia àgil figuren peces com a ‘Nuevo verano’ o ‘Todos estos años’, aquesta última amb pinzellades country. Amaia firma les composicions, tot i que només tres en solitari: a les altres comparteix autoria amb el coproductor, l’argentí Santiago Barrionuevo (Él Mató a un Policía Motorizado), Raül Fernández ‘Refree’ i Núria Graham.

I cal fixar-se en la sintonia amb Graham perquè allà es reflecteix l’Amaia més profunda: ‘Nadie podría hacerlo’, balada assentada al piano en la tradició de les partitures ocres d’una Carole King, i la peça de tancament, ‘Porque apareciste’, firmada en solitari per la compositora de Vic, que s’obre amb arpegis de guitarra ‘cohenians’ i es converteix després en una cançó llatina commovedora, tocada pel punteig de mandolina de Roberto Cubero (de Los Hermanos Cubero).

Sumem a aquestes dues peces un altre parell de balades amb fons, la ja coneguda ‘El relámpago’, amb un halo misteriós (que queda retallat en un crescendo innecessari), i ‘Cuando estés triste’ (partitura 100% Amaia), que captivarà els que es resisteixin a pensar que Burt Bacharach no és més que un cursi rematat. Material delicat, gairebé miraculós perquè està als antípodes de l’atordiment associat als ‘talent xous’, per a una Amaia que comença a saber el que vol i que ens convida a seguir-la de prop. I ja està.  JORDI BIANCIOTTO

---

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Jenny Hval fa cançons úniques sobre temes molt comuns però que es canten poc. En aquest nou disc reflexiona sobre la falta de fills o la semàntica a cavall dels seus ritmes més propulsius fins avui. Pop complex i intel·lectual, alhora que ballable i irresistible. A veure qui rebutja una cosa com ‘Ashes to ashes’. JUAN MANUEL FREIRE

Dalmau Boada ens convida a acompanyar-lo en una epopeia còsmica amb els peus al terra (i al bosc del Montseny) que passa per diversos estats mentals: senderisme psicodèlic, trames afro i metals ‘free’ al Canterbury, krautrock i aires ‘weird folk’ que farien somriure Pep Laguarda. Un arriscat i acollidor viatge astral. JORDI BIANCIOTTO

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Un poeta de la trompeta i un gran sedan del saxo tenor surten per primera vegada de gira junts. I tot i que les seves veus són diferents –Rava, gairebé sempre dramàtic i fosc, i el poderós Lovano, un savi que domina totes les declinacions del jazz modern–, en aquest directe a quintet aconsegueixen un bon equilibri de forces. ROGER ROCA

Aquest brasiler de 20 anys criat a la plaça del Macba de Barcelona estrena etapa amb nou nom (abans MC Buseta) i segell, el novaiorquès Mixpak. ‘Baile da rua’ mostra la seva figura de manera transparent. Destil·la els seus orígens i l’escena en què ha crescut, al voltant del trap, i l’assenta com a figura singular gràcies a la seva música híbrida. IGNASI FORTUNY