Abascal completa un relleu generacional a Vox que aparta la vella guàrdia d’Ortega Smith i Espinosa de los Monteros

L’últim moviment sonat ha sigut la defenestració d’un dels principals representants d’aquella vella guàrdia germinal, Javier Ortega Smith, que no va ocultar públicament el seu enuig, en una entrevista en horari estel·lar en la cadena COPE, per haver sigut substituït en la representació adjunta del Congrés dels Diputats pel jove acadèmic Carlos Hernández Quero. Aquest últim és la gran figura emergent de Vox i ha provocat un autèntic enrenou per les seves intervencions dins i fora del Parlament sobre habitatge, amb dures crítiques a la presidenta popular de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, per la seva política d’atracció de capital estranger mitjançant rebaixes fiscals.

En aquest relleu hi ha, per descomptat, una motivació estratègica, la de continuar en el camí de la lepenització de Vox, buscant pescar als caladors tradicionalment més de l’esquerra, i oblidant o esquivant el discurs més essencialista de la dreta amb què Abascal va aparèixer en escena ja fa anys, quan va reprendre el seu antic partit, el Partit Popular (PP), amb l’afegitó de «la dreteta covarda», avui més en desús. Però no únicament. També suposa un cop d’autoritat del líder davant certa insubordinació de l’encara diputat i fins i tot portaveu a l’Ajuntament de Madrid (veurem si de nou candidat a l’alcaldia de la capital el 2027) i, a més, antic amic íntim.

Atenea, la gota que va fer vessar el got

L’aparició d’Ortega Smith, ex secretari general de Vox, el 25 de setembre passat en l’acte de presentació al Col·legi d’Arquitectes de Madrid de la plataforma Atenea, impulsada per l’exministre parlamentari Iván Espinosa de los Monteros, va suposar la gota que va fer vessar el got, tot i que ja estava bastant desbordat. Perquè la relació d’Abascal amb Espinosa de los Monteros (que en una entrevista recent a EL PERIÓDICO va eludir amb ironia una pregunta sobre el particular afirmant que semblaven temes més «de la premsa del cor») ja estava trencada molt abans, tot i que en realitat mai va ser tan profunda.

Notícies relacionades

Feijóo promet mantenir Almaraz oberta i reduir més de la meitat l’IVA de l’habitatge als joves

La Generalitat incorpora clàusules ambientals en més de la meitat dels contractes el 2024

A Bambú, la seu central de Vox ubicada al nord de la capital, s’ironitza amb la «deessa grega de la saviesa» i s’atribueix a l’exportaveu parlamentari, i marit de l’exlíder del partit a Madrid, Rocío Monasterio –una altra important dirigent que va acabar trencant amb Abascal–, algunes de les notícies o maledicències que corren en el món conservador i les seves òrbites sobre l’actual cúpula de Vox. Com aquella segons la qual la mà dreta d’Abascal, i principal estrateg de la formació, Kiko Méndez-Monasterio, estaria pràcticament conxorxat amb el ministre socialista de Justícia i Presidència, Félix Bolaños, cosa que ha difós subreptíciament també el PP i que Abascal va desafiar Feijóo en to irat a demostrar en la seva última trobada, el mes de juny passat. I que no fa falta dir que els seus principals protagonistes desmenteixen.

Però, a més, els moviments a Vox tenen una clar caire generacional des de fa temps, amb l’excepció lògica del mateix Abascal, nascut el 1976. Un lleu cop d’ull a les dates de naixement dels qui ja no formen part del nucli dur i dels que sí que hi són presents és bastant eloqüent respecte a això. Hernández Quero (Madrid, 1990) ha substituït Ortega Smith (Madrid, 1968); Pepa Millán (Cabra, 1995) és portaveu al Congrés dels Diputats des del 2023, quan Espinosa de los Monteros (Madrid, 1971) va abandonar la primera línia política i va renunciar al seu escó obtingut en les eleccions d’aquell any, i tampoc convé oblidar la joventut del secretari general del grup parlamentari, José María Figaredo (Gijón, 1988) ni, per descomptat, la del secretari general del partit i com a tal el seu número dos, a més de líder a Catalunya, Ignacio Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1987). Aquest últim, a més, comparteix amb Abascal el fet d’haver pertangut prèviament al PP.