'Fly me to the moon': el ventríloc, el seu ninot i l'influx de la Lluna

Reconeguem-ho: els ninots de ventrilòquia fan una miqueta de por. Solen tenir un aspecte una mica inquietant i que hi hagi una persona que aconsegueixi parlar per ell sense obrir la boca li dona un aire misteriós. Si a això li sumem els problemes derivats d’aquesta possible doble personalitat tenim tots els ingredients per espantar-nos. El cine ja ho ha fet en diverses ocasions, des del clàssic Al morir la noche passant per Magic (amb Anthony Hopkins) o títols més recents com a Silenci des del mal o, fins i tot, a Toy Story 4 (més d’un nen segueix terroritzat pels esbirros de la nina frustrada).

A Fly me to the moon, la nova obra que presenta la Sala Atrium, el ninot no és diabòlic, però sí que provoca una mica de respecte comprovar com coneix a fons la vida i desenganys de l’artista que el manipula i com es converteix en la seva consciència. És una peça més complexa del que aparenta sobre la relació entre tots dos, com si fossin una parella de còmics que fa molt temps que actua junta.

Dos a la carretera

L’escenari representa al fons un camerino amb el seu mirall de bombetes reglamentari i, al frontal, pot veure’s a l’esquerra una pedra gegantina (que s’utilitzarà perquè reposi el ninot) i un vehicle més similar a un auto de xoc que a un cotxe. Porta matrícula d’Arizona i aviat apareix el seu conductor que, mentre el públic va allotjant-se, aprofita per acabar de vestir-se amb la seva americana negra, corbata de llacet i faixa vermelles com preparant-se per a una presentació.

Es tracta d’un ventríloc en declivi (Dennis Hope) que té una gran oportunitat, ja que emprèn un viatge per sortir a televisió i que el vegin milions d’espectadors, cosa que pot reactivar la seva carrera. Però el sorprèn una terrible tempesta (atenció a la divertida forma en què està mostrada) el seu vehicle s’espatlla i intenta arreglar-lo. Per això ha d’utilitzar les eines que guarda al capó i es veu obligat a alliberar al ninot que hi amaga. Té unes grans orelles i unes celles enormes i, sí, resulta una mica desagradable.

De la tragèdia a la idea genial

A continuació té lloc la conversa entre tots dos, que comença en to divertit parlant sobre els diferents tipus de comèdia i reconeixen que els acudits sobre jueus, negres i liberals ja no fan gràcia (som als anys 80). El ninot sembla ser més enginyós que l’artista, coneix les seves debilitats (també està en crisi amb la seva dona) i sempre té la frase justa per desarmar-lo («recorda que el conte es diu Pinotxo i no Geppetto»). És un combat dialèctic que s’interromp en un breu intermedi per donar pas a una actuació en què comprovem que, efectivament, les seves bromes no fan riure, són massa antigues.

Tornem a la carretera per constatar que res ha canviat. El cotxe continua espatllat i descobrim que el ventríloc no s’ha atrevit a obrir una carta que li ha enviat la seva dona i que pot marcar el seu futur i el seu company l’hi recrimina. Però en aquell moment sorgeix un tercer personatge, la Lluna, representada pel reflex d’una bola de miralls de discoteca que tindrà un paper determinant en el tram final. El que passa després és una ocurrència esbojarrada però real que és millor no revelar.

Rialles, drama i final inesperat

Notícies relacionades

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

El Liceu Mar transformarà 32.000 metres quadrats del Port Vell i costarà 50 milions d’euros

És una obra sobre la dualitat, sobre un tipus dubitatiu que es protegeix darrere del ninot però també és qui li diu les veritats i, alhora, una irònica visió de com un individu té una idea totalment absurda que acaba resultant revolucionària. El text ha sigut escrit per Marc Angelet (Immortal, Immortal,Lapònia i es mostra més enginyós en el seu inesperat tram final. Passem del riure inicial a, gairebé, un drama, per acabar amb un gir inesperat.

Dani Arrebola resulta convincent com el ventríloc que no s’atreveix a fer passos endavant mentre que Marçal Bayona té l’oportunitat de jugar més cartes amb els diferents matisos del ninot. Junts ens transporten a un (no) viatge amb cotxe que acaba transformant-se en un insospitat vol (metafòric) a la Lluna al ritme del tema que va popularitzar Frank Sinatra. Let me play among the stars...