ELS DISCOS DE LA SETMANA

Crítica de 'Beneath the eyrie', de Pixies: sota el pes de la llegenda

El grup originari de Boston intenta reconstruir el seu carismàtic so al tercer disc de la seva segona vida

Els nous àlbums de Frankie Cosmos, Medalla, Mark Giuliana i Sticky M.A. & Steve Lean, també ressenyats

pixies-pic-2019-travis-shinn

pixies-pic-2019-travis-shinn / TRAVIS SHINN PHOTOGRAPHY

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto / Roger Roca / Juan Manuel Freire / Ignasi Fortuny

Les circumstàncies que propicien la creativitat musical no són traslladables en el temps, i més encara quan parlem d’una banda de quatre membres, equació amb tantes variables pel mig. Fa 26 anys que Pixies es van dissoldre, i en la seva segona vida, del 2003 d’ara endavant, han anat responent a altres impulsos: primer a la dinàmica del ‘revival’ i després a l’intent de construir obra nova a l’altura de la llegenda.

Parlem d’un grup clau, inspirador àlgid de l’imaginari ‘indie’ i influent en tot aquell que, com Kurt Cobain, es fiqués entre cella i cella la missió de fer de nou del rock un artefacte excitant. Pixies ens va fer perdre la xaveta amb les seves cançons dislocades, amb la seva debilitat per la ufologia, l’extravagància, el sexe i la religió, i la seva barreja de fúria i sensualitat, amb el ‘groove’ i les veuetes de Kim Deal com inquietants contrapesos de l’ego creatiu de Black Francis.

La teoria i la pràctica

I bé, en aquest tercer disc de la seva segona vida tornen a haver alguns d’aquells ingredients (tot i que Deal fugís i el seu lloc l’hagi ocupat Paz Lenchantin), però, si bé el grup coneix tota la teoria de com construir una cançó de Pixies, les condicions per fer-la possible no són les mateixes. Per això ‘Beneath the eyrie’, fins i tot sent un disc notable, no pot mirar de tu a tu a monòlits com ‘Surfer rosa’ (1988) o ‘Doolittle’ (1989).

Amb tot, som davant d’una obra que desprèn certa aura des del seu propi títol: sota del niu de les àguiles, o a prop, hi ha l’església de finals del segle XIX, situada a Woodstock, als afores de Nova York, on el grup ha gravat el disc. Sessions hivernals entre capes de boira i amb un ambient de pel·lícula de terror canònica, ha explicat Black Francis. És possible que tot això hagi transferit certa foscor goticorural a cançons com ‘This is my fate’ o ‘Los surferos muertos’, entonada per una ombrívola Lenchantin.

Però ‘Beneath the eyrie’ té més colors i ofereix cançons consistents com ‘In the arms of Mrs. Mark of Cain’, o la més radiant del paquet, ‘Catfish Kate’: el baix que trota en solitari, la cortina de guitarra de Joey Santiago i els seus puntejos impressionistes, i la tornada que esclata deixant al seu pas un halo d’emoció. Arquitectura Pixies irreprotxable, convivint amb temes que semblen més propis d’un àlbum de Black Francis en solitari, com ‘On craveyard hill’ o ‘Long rider’. Material a què podríem dedicar adjectius que, quan s’apliquen a qui ha firmat cimeres universals, poden resultar ofensius: digne, sòlid, professional. És el que hi ha.  JORDI BIANCIOTTO


ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

No gaire després de ‘Vessel’, la sempre inspirada Greta Kline torna amb més cançons pop breus però immenses. Com a l’anterior, abunden els girs curiosos (energia que decreix en lloc de créixer, tornades no repetides) i les lletres sobre aquell moment de la vintena en què el futur ja no sembla un horitzó de progrés. JUAN MANUEL FREIRE

Celles arquejades: grup barceloní que sona alhora èpic i refrescant fonent aparatositat rock (empelts ‘kraut’, guitarres doblades de metal) amb un devastador instint pop. Tot això embolicat en imatgeria històrica, esgarrapant el present amb metàfores sobre l’heràldica i els colls isabelins. Emocionant i torbador. JORDI BIANCIOTTO

Notícies relacionades

Hi va haver un temps en què ens fascinava la idea de si les màquines podrien ser com nosaltres. Giuliana, bateria de matemàtica precisió, es pregunta el contrari: com incorporar el digital a l’experiència humana. Ritmes fets a mà que semblen electrònics, teclats de textures suggeridores, ‘grooves’ hipnòtics. Com l’electrònica dels 90, ara amb tacte humà. ROGER ROCA

Joia nascuda de la unió de peces de dos dels grups més rellevants de la música urbana a Espanya en els últims anys, Agorazein i PXXR GVNG. Steve Lean posa les bases i el vitalista Sticky M. A. les lletres, sorgides del combo sexe-amor-droga per portar l’oient a un món perfectament desordenat amb la consigna de no mirar enrere. Un disc per flotar. IGNASI FORTUNY