Alice Cooper, benvingut malson al Sant Jordi Club

Alice Cooper continua publicant discos (el més recent, 'Paranormal’, del 2017), però fa ja molt temps que es va adonar que, en els concerts, el públic no només espera sinó que exigeix que soni una vegada i una altra la vella cançó. Aquí, cançó en un sentit tan literal com metafòric: els 'gags’ teatrals són també, a la seva manera, 'hits’ que un espera per reafirmar les seves creences i sentir que ha tocat la mitologia, i que no perden gràcia encara que els hagi vist una vegada i una altra.

En aquest art de la recreació, Alice Cooper és un as, i els seus espectacles són pura eficiència, donant-ho tot amb un ànim perfeccionista, sense pretensions intel·lectuals i sense abusar de la paciència del fan. El seu 'xou' d’aquest diumenge a Sant Jordi Club amb prou feines va arribar als 85 minuts, però, ¡quins 85 minuts! Un castell de cartró pedra tret del tren de la bruixa, una nòvia cadàver (la seva filla, Sonora Cooper) a la que Alice va perseguir amb les mans tacades de sang, una camisa de força amb què va cantar (bé) l’aparatosa 'Steven' i una escena final de decapitació després de la qual els seus músics van entonar com possessos 'I love the dead'. Encantador.

La fera Nita Strauss

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Tot això, disposat com un musical teatral en el qual les cançons eren la viscosa pasta aglutinant des de l’obertura amb 'Feed my Frankenstein' i a través de les sempre disfrutables 'No more Mr. ‘Nice Guy’ o ‘I’m eighteen’. El senyor Vincent Furnier, fet un pinzell als 71, modulant aquest so rock de filiació hard, amb vestigis glam i ocasionals vistes al metal i l’AOR: aquest 'Poison' tan MTV. Al seu costat, una banda aclaparadora amb tres guitarristes, entre aquestes la perillosa Nita Strauss, amb permís per oficiar un llarg solo camí de 'Roses on white lace'.

Alice, batuta en mà, substituint una levita per una altra, va dirigir el grup en la secció de repertori més dramàtica, amb un apreciat 'oldie', 'My stars’ donant pas a 'Devil’s food' i 'The black widow', directes al cor de l’àlbum 'Welcome to my nightmare' (1975), seqüència central de la nit. 'Shock rock' de primera generació, amb impuls ritual però encara refrescant, amb tota la seva innocència, erigint una vegada més a 'School’s out' com a himne de la rebel·lió educativa i fonent-lo, com fa dos estius en el Rock Fest de Can Zam, amb 'Another brick in the wall, part 2', de Pink Floyd, perquè tornéssim tots a casa pensant que tornàvem a tenir 16 anys.