Coneguts i saludats

Aposta i risc

Juanma Moreno, President de la Junta d’Andalusia.

Aposta i risc
3
Es llegeix en minuts
Josep Cuní
Josep Cuní

Periodista.

ver +

La ment humana pot apostar per la pau i provocar guerra. Tot alhora i simultàniament. Recordin Donald Trump reclamant el Nobel que no se li va concedir i ara dient que ja no li interessa. Una manera d’avançar-se a una altra negativa d’Oslo, a compte de l’Iran. Contesa que ha arribat al primer mes, ho ha embolicat tot encara més i no té l’aparença de la brevetat que va augurar la Casa Blanca. També des d’allà, el mateix dia que el president va tornar al Despatx Oval, es va comprometre a acabar la guerra a Ucraïna. Cosa de setmanes, va dir. Catorze mesos després no només Putin manté la pugna sinó que, a més, la nova conjuntura internacional l’exonera de les sancions imposades a la venda de petroli rus. Carambola que pal·lia la delmada economia del Kremlin i cronifica el conflicte.

L’art de la guerra es basa en l’engany, va advertir Sun Tzu en el seu tractat de referència. Han passat dos mil cinc-cents anys i els fets demostren la seva vigència.

La justificació oficial de l’atac de Washington i Tel-Aviv al règim dels aiatol·làs va ser que l’Iran estava a punt de tenir la bomba atòmica. Informació fal·laç desmentida per l’ONU, que va remetre a l’avenç de les negociacions amb Teheran que Trump havia trencat i la conseqüència dels atacs de l’any passat, que ell mateix es va afanyar a notificar que havien destruït les instal·lacions nuclears. Una altra exageració reajustada al que els dotze dies d’aquell juny van aconseguir: frenar-ne momentàniament l’avenç.

Tot això recupera la invenció, que es va orquestrar fa una mica més de dues dècades, sobre el risc de les armes de destrucció massiva a l’Iraq que van justificar la guerra i que no es van trobar mai. De tot plegat ens en va quedar la foto de les Açores. Pedro Sánchez l’ha desempolsegada aquesta setmana.

Rescatada al Congrés la majoria parlamentària per aprovar l’escut social i prevenir el desastre que s’acosta, al PP no li ha quedat més remei que abstenir-se, davant el risc que el paquet bèl·lic li exploti a les urnes andaluses el 17 de maig. Aquesta ha sigut la data que ha escollit per revalidar el càrrec Juan Manuel Moreno Bonilla (Barcelona, 1 de maig de 1970).

Net de jornaler socialista per part de mare i del conservador que els contractava per part de pare, el popular Juanma representa la síntesi que va marcar la vida de moltes famílies. Néixer a Barcelona i ser portat a Andalusia amb tres mesos, estampa igualment en els seus progenitors el corrent migratori intern del moment, anant-se’n per prosperar però tornant als orígens per mantenir la identitat.

Moderació

Fruit d’aquests valors que solen imprimir caràcter és la moderació de la qual fa gala el president de la Junta i que tant aclamen els que, des de l’esquerra, sempre busquen relleu al lideratge de la dreta. Per això la seva notable acceptació personal, molt per sobre de la del seu govern.

Notícies relacionades

Home de partit des de les seves estructures juvenils, a què es va incorporar sent vocalista en un grup de pop-rock, Moreno Bonilla ha sabut llegir la partitura política avançant el calendari, asseient Felipe González al seu costat i obligant Pedro Sánchez a avançar la derrota de la seva vicepresidenta i Abascal a decidir què ha de fer amb els pactes que té pendents.

No hi ha res d’això que eviti al candidat popular un doble risc: la factura per la crisi dels cribratges de càncer de mama i el pes de la guerra. La pitjor malaltia de la humanitat.