FESTIVAL DE VENÈCIA

De l'encert de Roy Andersson a l'atzagaiada d'Atom Egoyan

El director suec ofereix el seu inconfusible estil a 'About endlessness' i el canadenc torna a naufragar a 'Guest of honor'

zentauroepp49689577 director roy andersson poses for photographers at the photo 190903195929

zentauroepp49689577 director roy andersson poses for photographers at the photo 190903195929 / Joel C Ryan

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Roy Andersson no és un director com els altres. De fet, el seu aspecte no és el propi d’algú que fa cine sinó d’algú que prepara pastissos, i la seva actitud als festivals és la típica de qui no troba la sortida del centre comercial. I les seves pel·lícules tampoc són com les dels altres. Malgrat que sovint se les descriu com híbrids dels treballsd’Ingmar Bergman  i de Jacques Tati, són obres inconfusiblement seves. I molt bones, a més. Gràcies a la que va presentar a la Mostra el 2014, ‘Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia’, va guanyar el Lleó d’Or.

Si aquella pel·lícula era la tercera entrega de la seva trilogia sobre el que significa ser una persona - 'Canciones del segundo piso’ (2000) i 'You, the living' (2007) van ser les entregues prèvies- la que avui ha presentat en el certamen venecià, 'About endlessness', ha sigut definida per ell mateix com un complement d’aquest tríptic; en altres paraules, més o menys el mateix: una hipnòtica successió d’escenes meticulosament compostes en què, a través de l’humor absurd i una afectuosa misantropia, se suggereix que la raça humana és un lloc estranyament acollidor i alhora desoladorament inhòspit –com constata el color drenat de les parets, la roba, els rostres i la vida mateixa- al qual pertànyer. Hi haurà qui utilitzi la pel·lícula com a argument per acusar el suec de no provar coses noves; i tindrà raó tot i que, d’altra banda, evolucionar sol té valor si serveix per millorar.

Despropòsit d’Egoyan

Atom Egoyan, després de la presentació de 'Guest of honor' a Venècia / EFE / EPA / CLAUDIO ONORATI

Que l’hi preguntin a Atom Egoyan. Considerat un dels autors més estimulants de la dècada dels 90, el canadenc ha anat acomodant-se gradualment en un cine situat entre l’oblidable i el penós. Podria dir-se que amb la pel·lícula que avui ha presentat a concurs a la Mostra ha tocat fons, si no és perquè ja vam dir una cosa semblant de l’anterior. Es diu 'Guest of honor', i explica una història tan innecessàriament enrevessada que per explicar-la farien falta diversos paràgrafs que no tindrien el més mínim sentit; bàsicament es tracta d’una matrioixca de ‘flashbacks’ que inclouen malalties terminals, condemnes de presó, incendis involuntaris, suïcidis, triangles amorosos, orelles de conill fregides i un grapat de personatges el comportament del qual és un insult a la intel·ligència de l’espectador. Que un dels temes centrals d’aquest despropòsit siguin els efectes de perdre la reputació resulta irònic ja que, en el cas d’Egoyan, no haver perdut la seva és l’únic que explica que les seves pel·lícules continuïn competint en festivals a hores d’ara.

Detestable 'The painted bird'

Notícies relacionades

Si ‘Guest of Honor’ és la més ximple de totes les obres candidates a premi presentades en aquesta edició de la Mostra fins ara, 'The painted bird' és la més detestable. Ambientada a l’Europa de l’Est de finals de la segona guerra mundial, la pel·lícula de Václav Marhoul acompanya un nen jueu mentre pateix a les seves carns un variadíssim catàleg d’atrocitats. Al llarg de tres hores de metratge el veiem ser colpejat, violat per homes i per dones, enterrat viu, llançat a una piscina d’aigües fecals, torturat amb fuets i cadenes i deixat a mercè de corbs i gossos de presa; són tals el sadisme de la pel·lícula i la seva desesperació per assaltar l’espectador que, arribat el moment, comencen a resultar risibles.

Però el pitjor de 'The painted bird' és la seva instrumentalització d’horrors molt reals, sinó l’exquisida fotografia en blanc i negre i les cuidades composicions que utilitza per assegurar-se que la barbàrie quedi bonica; gràcies a això, una pel·lícula merament injustificable es converteix en una d’execrable.