Anar al contingut

VIVÈNCIES

Leopoldo Pomés, gran tafaner de Barcelona

El fotògraf i creatiu publicitari va publicar al juny el llibre de memòries 'No era pecat'

Ramón Vendrell

Leopoldo Pomés, gran tafaner de Barcelona

FERRAN NADEU

Leopoldo Pomés, 88 anys, adorava explicar històries i sabia explicar-les. "A veure, ¿quina hora és? ¿Teniu temps?", es delectava el juny passat en la presentació de les seves memòries, ‘No era pecat’ (Edicions 62 / Tusquets), quan se li va demanar alguna aventureta d’arquitectes amb qui va col·laborar, com ara Federico Correa o Òscar Tusquets. "Correa, quin personatge...", va excitar el personal, i va començar a explicar que Correa i un amic van assolir un moment de comunió amb la naturalesa en unes solitàries roques banyades pel mar a Sant Sebastià. Hi havien arribat amb bicicleta (el cansament sempre hi ajuda) i la llum era màgica. Era perfecte. Fins que hi van arribar uns nois i van trencar la calma. "Nens, com no pareu de xipollejar ens n’anem", els va amenaçar Correa. En efecte, quin personatge, a més de ser responsable juntament amb Alfonso Milá de l’interiorisme d’Il Giardinetto, on va tenir lloc la trobada amb la premsa, i de Flaix Flaix, just davant, restaurants tots dos impulsats per Pomés en les albors de la dècada de 1970.

Pomés també adorava fer fotografies i, ehem, sabia fer-les. En el segon tema aquí no hi aprofundirem, ja que què queda per dir d’un premi Nacional de fotografia, però sí en el primer. "La fotografia que més emoció m’ha causat fer és la de Núria Closas [1955]. Tal com vaig prémer el botó de la càmera, vaig saber que havia fet una cosa important –va dir–. I quan la vaig revelar, encara més. Revelar és un moment únic de què no disfruta cap altre artista. La de crits d’emoció que he fet al veure néixer la imatge. Al meu pare el vaig despertar més d’una vegada". El que dèiem, Pomés adorava fer fotografies.

Per 'No era pecat’, escrit amb la col·laboració de la periodista Lídia Penelo, desfilen els grans moments artístics de Pomés, que en són la tira: la primera exposició a les Galeries Laietanes; la relació amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan Brossa i la resta de membres del grup Dau al Set; les campanyes per a Terry amb Nico i, sobretot, Margit Kocsis; les campanyes per a Freixenet; la cerimònia d’obertura del Mundial de Futbol de 1982; la campanya d’imatge per als Jocs Olímpics de Barcelona 92...

Més íntim

Tres comentaris sucosos va deixar caure sobre aquests 'highlights'. Un: "Manuel Vázquez Montalbán va escriure que vaig erotitzar Espanya. No a mi mateix, no, ¡Espanya!". Dos: "En la meva vida he estat tan acollonit com en la inauguració del Mundial. En les proves, sempre que el colom havia de sortir volant de la pilota cap al cel, sortia i es quedava allà al costat, a terra". Però a l’hora de la veritat, el colom va complir. Uf. Tres: "Treballar amb Gwyneth Paltrow [en un anunci de Freixenet] va ser molt desagradable". Doncs sí: l’actriu va rebutjar veure el que havien rodat perquè, va dir, "¡podria vomitar!".

Però al marge del seu treball com a fotògraf i creatiu publicitari, Pomés també aboca al llibre records familiars, la seva iniciació en el sexe, la seva amistat amb nombrosos personatges clau de Barcelona, la seva afició a la gastronomia i fins i tot els seus còlics hepàtics. És aquest Pomés més íntim el més divertit i agut.

"Mirar és per a mi el més important de tot –va dir–. No paro de mirar. No és que m’ho proposi, però no paro de mirar".       

            

Temes: Fotografia