Anar al contingut

ENTREVISTA

Chris Offutt: «El vell clixé del geni que treballa i la doneta que el cuida és destructiu»

El novel·lista 'redneck' dels Apalatxes, exguionista de 'Treme' o 'True blood', debuta a Espanya amb la col·lecció de relats 'Kentucky seco' i la memòria familiar 'Mi padre el pornógrafo'

Kiko Amat

Chris Offutt: «El vell clixé del geni que treballa i la doneta que el cuida és destructiu»

Chris Offutt (1958) sol aparèixer a les fotos amb camises de llenyataire sense mànigues i rostre d’os rentador esquerp que s’acaba de despertar de la migdiada. En una altra imatge sosté un fusell a la clavícula mentre el seu cul descansa sobre una muntanya de manuscrits pornogràfics (més sobre això més avall). Offutt va néixer en un poble miner de 200 habitants que en aquell temps era un esput invisible als mapes i avui ni tan sols existeix. Es va llicenciar a la Universitat de Morehead, però va esmenar la relliscada recorrent els Estats Units a dit i deixant-se les durícies en llocs de treball horribles.

Offut és, com hauran endevinat, un autor del gènere conegut com a ‘Hillbilly noir’ o ‘grit lit’. La primera frase de la seva brutal, imprescindible, col·lecció de relats ‘Kentucky seco’ (Sajalín) és: “Ningú d’aquest vessant va acabar l’institut”. Els seus escrits parlen de fang, atur, pares que es pengen, predicadors furiosos, tabac de mastegar i gent destruïda pel treball dur i l’alcohol verinós (generalment casolà). Gent blanca que, malgrat el seu “privilegiat” color de pell, ocupa un lloc ben baix en la cadena alimentària nord-americana. El bagatge ‘redneck’ d’Offutt porta un estigma addicional, ja que el seu pare era Andrew J. Offutt, el prolífic autor de pornografia pulp, a més de borratxo i mal progenitor a jornada completa, que protagonitza la memòria ‘Mi padre el pornógrafo’ (Malas Hierbas).    

Afirmes que la teva fidelitat no és a la sang o la família sinó a un lloc: els Apalatxes. ¿Quan vas començar a sentir-te així?

Els quatre germans fèiem tot el que ens manava el meu pare. La resta del temps jo jugava als boscos, cada dia, sol o acompanyat. No m’adonava que aquella activitat obeïa el desig d’estar el més allunyat possible de casa meva i del meu pare. Me’n vaig adonar quan tenia 15 anys. Allà vaig veure que alguna cosa no anava bé, i que m’havia d’escapar d’aquella casa com més aviat millor. Me’n vaig anar de Kentucky als 17. Però en realitat estava fugint dels meus pares (a ells, per cert, els va anar bé que ens n’anéssim, perquè en el fons destorbàvem). Em va costar molt temps, uns 10 anys, adonar-me que estava fugint d’un lloc, i que no ho solucionaria d’aquella manera. Perquè continuava tenint Kentucky al meu cap.

Una de les fonts del caràcter immund del teu pare era la seva obsessió per escriure, cosa que (a les meves orelles) no sona tan negativa.

Tots els artistes de veritat tenim aquesta prioritat, és cert. Per a un escriptor, l’escriptura és el principal. Però existeixen maneres d’equilibrar-ho. La teva forma d’art ocupa el primer lloc, d’acord, però reserves un espai per a l’amor o la família. El meu pare no ho veia d’aquesta manera. Per a molts homes, de tots els àmbits, la feina va primer. No crec que aquesta òptica sigui dolenta per si mateixa; jo soc així. Però alhora he aconseguit tenir relacions excel·lents amb els meus fills. No els he descuidat. El problema del meu pare és que se sentia atrapat en la seva família i era infeliç. També estava obsessionat amb el sexe i li agradava beure i es desagradava a si mateix d’una manera molt profunda. Escriure pornografia l’omplia de vergonya i culpa. Per bregar amb aquestes coses recorria al whisky i al personatge que s’havia creat per a si mateix: John Cleeve. Un mascle despietat i fascinant.

“El meu pare era com un nen. Es veia a si mateix d’una manera grandiosa, però si alguna cosa entrava en contradicció amb aquesta grandiositat o la posava en dubte, es tirava a la jugular”

Dius que el teu pare tenia una visió de si mateix que era alhora enorme i fràgil, com si estigués feta de “bambú i paper”.

El meu pare era com un nen. Es veia a si mateix d’una manera grandiosa, però si alguna cosa entrava en contradicció amb aquesta grandiositat o la posava en dubte, es tirava a la jugular. Tenia una personalitat narcisista i, com molts altres pares dels anys seixanta i setanta, era fonamentalment immadur.

El prototip que encarna la teva mare, la dona d’escriptor devota i silent, és una espècie gairebé extinta.

Espero que així sigui. No era un contracte gaire gratificant per a les dones. El meu pare ho exigia així, i això és el que va acceptar la meva mare, en poques paraules. L’experiència de la meva mare amb altres homes era molt limitada, havia viscut amb el seu propi pare fins al dia que es va casar. Des del punt de vista de la meva mare, el seu marit l’havia “salvat” de quedar-se per vestir sants. Els meus pares eren bons catòlics, i com a tals tenien molt poca experiència sexual, així que als 23 o 24 es van conformar l’un amb l’altre. La meva mare té 84 anys, així que ben aviat s’extingirà d’una manera literal [riu]. El vell clixé del “geni” que treballa i la doneta que el cuida és destructiu per a tots els implicats.

L’adoració cega va acabar de convertir Andrew J. Offutt en un dèspota alienat.

El que és fotut del cas és que el meu pare estava convençut que era un geni, malgrat tot, i la meva mare va acabar creient-s’ho. El seu matrimoni estava basat en aquesta adoració cega. Tots dos van arribar a extrems inconcebibles per mantenir viva aquesta ficció. La meva mare encara es nega a admetre certes coses del passat familiar. Un exemple: fa temps que vol visitar la vella casa familiar, on vam viure durant 15 anys, i que és lluny d’on resideix ara, a Mississipí. Doncs cap dels seus quatre fills, jo inclòs, vol portar-la allà. I la raó és senzilla: vam ser infeliços en aquell lloc. Quinze anys en aquella casa de Kentucky ens van fotre bé la vida, i cap de nosaltres vol tornar a veure-la ni en pintura. La meva mare no ho entén. Refusa taxativament reconèixer la nostra infelicitat, i les raons que tenim per ser infeliços.

“Per a un nen qualsevol és impossible adorar un pare amb entrega incondicional de ‘grupi’. I amb el meu era doblement impossible, perquè no era amable ni bo amb nosaltres”

En la teva memòria, l’únic costat entranyable que es desprèn dels teus pares és l’inconformisme friqui de què fan gala. El seu tarannà marginal, ‘nerdy’, de ciència-ficció, els fa gairebé simpàtics.

Eren inadaptats socials, això està clar. Vivien a les muntanyes dels Apalatxes i no hi tenien cap amic. La seva vida social es limitava a les convencions de ciència-ficció. Anaven a unes sis cada any. El meu pare era complimentat allà, tothom li parava atenció. De sobte, en aquell ambient, tots dos deixaven de ser inadaptats i es convertien en gent guai. En aquelles convencions vaig veure un costat del meu pare que no coneixia: era carismàtic i divertit, la gent volia tenir-lo a prop, l’escoltava. És clar que aquell no era el meu pare de veritat, estava ficat en un dels seus pseudònims, John Cleve. Pornògraf i creador d’‘El sexorcista’ o ‘Bondage alienígena’. Ocupava aquest rol durant quatre dies, després tornava a casa a continuar sent l’home amargat que era en realitat. Per a mi era molt estrany enfrontar-me a aquesta dualitat, que el meu pare fos dues persones alhora.

Dius que quan tornava d’aquestes convencions ‘sci-fi’ era pitjor encara, perquè esperava que els seus fills el complimentessin igual que els seus fans.

Per a un nen qualsevol és impossible adorar un pare amb entrega incondicional de ‘grupi’. I amb el meu en concret era doblement impossible, perquè no era amable ni bo amb nosaltres. Era crític, mesquí, controlador, emocionalment abusiu, i alhora esperava adoració completa. Les seves expectatives sobre qui era i la vida que portava, i el que la gent li devia, eren completes fantasies.

“Per a ell el sexe anava associat a la vergonya i la culpa”

Abans has dit que el teu pare s’avergonyia de la seva faceta porno i dels seus propis fetitxes, però tant les seves fantasies com els seus llibres de butxaca semblen bastant ‘soft’. Li agradava el ‘bondage’ de tota la vida, vaja.

Li agradava la fantasia del ‘bondage’, sí. Però per a ell el sexe anava associat a la vergonya i la culpa. El que més el pertorbava era un còmic inèdit del qual parlo a les memòries. Hi va treballar des de l’adolescència fins a la mort el 1978, i el va mantenir en secret durant tota la seva vida. Ni tan sols la meva mare sabia que existia. Vaig topar amb escrits en els quals confessava la culpa terrible que portava a causa d’aquell còmic sexual. És trist, perquè al cap i a la fi només estàs dibuixant alguna cosa en una habitació. No fa mal a ningú.

No comprenc com algú que va escriure ‘El sexorcista’ pugui avergonyir-se d’un còmic porc. ¿És perquè el contingut era més explícit?

No ho tinc clar. Sé que va començar el còmic quan era molt jove, i que era el seu vici. Sé que el considerava de mala qualitat i una pèrdua de temps. No li reportava gens de diners. Amb les seves novel·letes porno almenys tenia l’excusa que pagaven les seves factures. Ell es veia a si mateix com un home de negocis, i guanyar diners era molt important per a ell. Potser es tractava d’això.

No és la pregunta més fàcil que se li pot fer a un fill, però, ¿saps si el teu pare va posar en pràctica alguna de les seves fantasies sexuals?

Crec que probablement les va posar en pràctica més d’una vegada, quan en va tenir l’oportunitat. Imagino que en el marc de les convencions de ciència-ficció. Aquestes oportunitats li van venir donades pels llibres porno que escrivia, però no crec que li importés tant l’acció.  Crec que li agradava més el regne imaginari, i això es devia al control que hi podia exercir. Si tens una fantasia sexual, en controles cada element, tot el que hi passa, la perspectiva, les reaccions... I a sobre és privat. Mentre que en la vida real no pots controlar-ho tot, i l’acció sol involucrar altra gent [riu].

El teu pare va escriure més de 400 obres de pornografia, i unes quantes desenes de llibres de ficció “especulativa”, però les teves memòries no aclareixen si era bon escriptor o no.

Va escriure alguns llibres bons entre 1968 i 1972. Els va dedicar temps, els va revisar a consciència i va provar de millorar-los. Eren exemples més que dignes de ciència-ficció seriosa, i van ser considerats prometedors per grans mestres del gènere. Però no va rebre l’atenció que esperava, així que va començar a escriure més i més ràpid. De vegades escrivia un llibre en dues setmanes. Per descomptat, és impossible escriure un bon llibre en un període tan curt, i a sobre repetir el procés una vegada i una altra. Aquell ritme d’escriptura va afectar la qualitat de la seva prosa. El que té de bo escriure porno és que no has de preocupar-te massa de la caracterització dels personatges o la descripció d’escenaris, ni tan sols del diàleg o la trama, perquè els lectors, el mercat, no tenen el menor interès en coses com aquestes.

“Molts grans novel·listes van ser destruïts per Hollywood. És un ambient intoxicant i que agrada, i a sobre t’entreguen una quantitat obscena de diners”

Només volen tocar-se-la.

Efectivament. Per tant, la teva feina com a autor és arribar a les parts “interessants” com més aviat millor. Resumint: el meu pare va començar com a autor seriós, i crec que tenia un gran talent potencial, i va arribar a escriure uns quants bons llibres. Però una vegada va entrar a formar part del món del llibre de butxaca porno, de 1972 cap endavant, no va fer res més de valor. De totes les seves novel·letes pornogràfiques, en només una d’elles els personatges havien de respondre a les conseqüències de les seves accions. Tenia lloc un homicidi (sexual), i la policia intervenia en l’assumpte. Però la resta eren pura fantasia sàdica, sense cap connexió amb la realitat ni intenció artística.

Durant una època et vas dedicar a escriure guions per a la televisió (‘True blood’, ‘Treme’...). ¿No vas témer veure’t atrapat en un escenari John Fante? És a dir: deprimit, alcoholitzat i allunyat de l’escriptura.

Només vaig escriure guions pel xec. Necessitava enviar el meu fill a la universitat i no tenia diners. Mai vaig anhelar ser un guionista i, de fet, només conservo mals records de la meva estada a Los Angeles. No era feliç i bevia massa, i no vaig treballar en el meu art. Vaig complir els tres requisits de John Fante [riu]. Per això no vull tenir res a veure amb aquest món. És perillós. I no va ser només John Fante, molts grans novel·listes van ser destruïts per Hollywood. És un ambient intoxicant i addictiu i que agrada, i a sobre t’entreguen una quantitat obscena de diners. Alguns autors volen més i més diners de Hollywood, però jo només volia els diners suficients per ocupar-me de la meva família. No necessito luxes. Condueixo una furgoneta feta pols i les úniques coses que compro són eines [riu]. Potser per això Hollywood no em va atrapar. És molt fàcil veure’t atrapat en aquest món, si et fascina aquest rotllo de tenir un Jaguar o una cabanya als turons de Hollywood. Però jo només necessito substituir la meva vella serra mecànica, i comprar-me un altre parell de botes.