Anar al contingut

CRÒNICA

The Golden Gate Quartet, veus celestials en el Jazz Festival l'Estartit

La formació de doo-wop i gòspel va desplegar el seu refinament vocal i la seva espiritualitat en el tancament de la mostra

Jordi Bianciotto

The Golden Gate Quartet, veus celestials en el Jazz Festival l'Estartit

Marti Artalejo

Hi ha un carril que connecta la sensualitat de l’estiu amb la transcendència espiritual, i es diu The Golden Gate Quartet, venerable formació vocal capaç d’aconseguir que els cants sobre l’amor diví, la batalla de Jericó i el dia de la crucifixió encaixin graciosament amb la postal idíl·lica d’una nit estrellada al Jazz Festival de l’Estartit, amb el Mediterrani i les illes Medes com a teló de fons.

És només un dels prodigis a l’abast del Golden Gate des que el 1934 el grup de Virginia va començar a cultivar els seus cants espirituals, amb els quals es guanyaria fans com Elvis Presley i asfaltaria el camí, tant a Amèrica com a Europa, per a pupils com The Blind Boys of Alabama. Música transcendent però lluminosa i propensa a la participació, que el quartet va oferir davant de les 400 persones que van omplir el coquetó recinte del festival i després de l’aromàtic espectacle amb vista a la bossa nova de la jove cantant i saxofonista Rita Payés i la seva mare, la guitarrista Elizabeth Roma.

Excel·lència 'a cappella'

El seu portaveu, el baríton Paul Brembly, no porta en la formació 85 anys, però sí 48, suficients per a –tenir la mesura presa a un cançoner que combina el gòspel amb la gramàtica del doo-wop. A l’Estartit es va fer fort en la temàtica religiosa, començant per aquest explícit ‘I’m going home to live with God’, amb les quatre veus ‘a cappella’, exhibint tècnica i ànima, abans que entrés en acció el trio de piano, baix i bateria.

Brembly va explicar amb bon humor que els membres originals del grup fa temps que ja no són allà, però que “ens miren a tots des del cel”, donant la seva benedicció, se suposa, a àlbums com '80 Years’ i al recent ‘Music is???’. D’aquest últim van sortir diversos rescats de peces amb història, com la lenta i sentida ‘The end of my journey’ i aquest número de gòspel canònic anomenat ‘Working on the building’, al llarg dels anys adaptat per tota classe de veus, d’Elvis a John Fogerty, passant per B. B. King.

El quartet va operar una litúrgia antiga, d’esmòquing i corbata de llacet (vermella), inclinant fins a tres vegades el cos al final de cada cançó (cap endavant, a la dreta i a l’esquerra) i desplegant el seu refinament poc menys que centenari. Recordant-nos que “avui hi ha molta confusió al món, i la gent que es baralla per la religió o pel color de la pell”, Brembly va pilotar la greu ‘The crucifixion’ i va encoratjar els palmells del públic amb el trot dels estàndards ‘When the saints go marchin’ in’ i ‘Joshua fit the battle of Jericho’, posant així un accent reconfortant a la nit de tancament del festival.

Temes: Música