The Golden Gate Quartet, veus celestials en el Jazz Festival l'Estartit

Hi ha un carril que connecta la sensualitat de l’estiu amb la transcendència espiritual, i es diu The Golden Gate Quartet, venerable formació vocal capaç d’aconseguir que els cants sobre l’amor diví, la batalla de Jericó i el dia de la crucifixió encaixin graciosament amb la postal idíl·lica d’una nit estrellada al Jazz Festival de l’Estartit, amb el Mediterrani i les illes Medes com a teló de fons.

És només un dels prodigis a l’abast del Golden Gate des que el 1934 el grup de Virginia va començar a cultivar els seus cants espirituals, amb els quals es guanyaria fans com Elvis Presley i asfaltaria el camí, tant a Amèrica com a Europa, per a pupils com The Blind Boys of Alabama. Música transcendent però lluminosa i propensa a la participació, que el quartet va oferir davant de les 400 persones que van omplir el coquetó recinte del festival i després de l’aromàtic espectacle amb vista a la bossa nova de la jove cantant i saxofonista Rita Payés i la seva mare, la guitarrista Elizabeth Roma.

Excel·lència 'a cappella'

El seu portaveu, el baríton Paul Brembly, no porta en la formació 85 anys, però sí 48, suficients per a –tenir la mesura presa a un cançoner que combina el gòspel amb la gramàtica del doo-wop. A l’Estartit es va fer fort en la temàtica religiosa, començant per aquest explícit ‘I’m going home to live with God’, amb les quatre veus ‘a cappella’, exhibint tècnica i ànima, abans que entrés en acció el trio de piano, baix i bateria.

Notícies relacionades

El ‘boom’ cosmètic coreà

Els Emmy coronen ‘Adolescencia’ i ‘The Studio’ com a millors sèries

Brembly va explicar amb bon humor que els membres originals del grup fa temps que ja no són allà, però que “ens miren a tots des del cel”, donant la seva benedicció, se suposa, a àlbums com '80 Years’ i al recent ‘Music is???’. D’aquest últim van sortir diversos rescats de peces amb història, com la lenta i sentida ‘The end of my journey’ i aquest número de gòspel canònic anomenat ‘Working on the building’, al llarg dels anys adaptat per tota classe de veus, d’Elvis a John Fogerty, passant per B. B. King.

El quartet va operar una litúrgia antiga, d’esmòquing i corbata de llacet (vermella), inclinant fins a tres vegades el cos al final de cada cançó (cap endavant, a la dreta i a l’esquerra) i desplegant el seu refinament poc menys que centenari. Recordant-nos que “avui hi ha molta confusió al món, i la gent que es baralla per la religió o pel color de la pell”, Brembly va pilotar la greu ‘The crucifixion’ i va encoratjar els palmells del públic amb el trot dels estàndards ‘When the saints go marchin’ in’ i ‘Joshua fit the battle of Jericho’, posant així un accent reconfortant a la nit de tancament del festival.