Els heterodoxos regnen en el Sónar

Després de la música feta per éssers humans, i la facturada amb tota classe d’artefactes electrònics, arriba la música creada per màquines que pensen. Ella es diu Spawn i és una petita criatura provista d’intel·ligència artificial, de la qual es va servir la intrèpida artista californiana Holly Herndon per ampliar la paleta sonora del seu espectacle ‘PROTO’, una de les propostes més intel·lectualment estimulants i alhora boniques d’aquest divendres en el Sónar.

Amb ‘PROTO’ títol del nou disc de Herndon, la ciència es va fer espectacle majestuós de la mà de l’artificier digital Matt Dryhurst i d’un cor de cinc integrants que va construir una celestial amalgama que podia fer pensar en unes veus búlgares en versió miniaturitzada. Composicions aixecades sobre bastides d’enginyeria electrònica i embolicades en una aura poètica, que es va reservar incursions ‘a cappella’ i va desprendre senyals humanistes amb vestigis de remots ritus litúrgics. No va semblar, doncs, que Herndon desitgi minimitzar el paper de l’ésser humà en les arts ni que situï la màquina en un pla superior: va tractar Spawn, la criatura, com un membre més de la família i va comptar amb ella perquè, en un dels temes, processés i creés “un nou model vocal” a partir del cant del públic.

Bonics malsons electrònics

Una altra de les figures del dia va tenir igualment a veure amb aquestes perifèries artístiques en les quals el Sónar posa aquest any un dels accents. Parlem de l’artista siriana, establerta a Califòrnia, KÁRYYN, amiga de The XX i de Björk, amb qui, pel que sembla, creua influències d’anada i tornada. Alguna cosa de l’halo de la islandesa es va poder percebre en aquestes cançons suspeses entre clarobscurs, amb la seva veu entre el balboteig i l’esquivada catatònica, acompanyades de regs electrònics una mica alarmistes, amb microcirurgia ‘glitch’ i rampells industrials. Bellesa convulsa, amb memòria tempestuosa, en la qual, potser, sobrevolin els fantasmes del seu maltractat país d’origen, i que va mantenir el públic que va omplir l’auditori del SonarComplex enganxat a les butaques.

Més canònic va ser la sessió electrònica de SebastiAn, el músic i productor francès que va estar darrere de l’últim àlbum de Charlotte Gainsbourg, ‘Rest’, entre altres valuoses missions. Té un disc nou en camí, ‘Thrist’, que sortirà a la venda a l’octubre, vuit anys després del seu debut, i ho va avançar en el festival. Temes com el que dona títol al treball, amb els quals SebastiAn es va allunyar del synth-pop melancòlic de la seva musa i va estirar textures més gruixudes i invasives, amb reflexos d’electro-house prou musculosos per retenir el públic que va arribar a omplir el SonarHall. Espectacle sense espectacle, amb estètica de DJ a pal sec, un aspecte, aquest, que en el Sónar, on hi ha tanta fantasia plàstica, pot ser que generés desil·lusió.

Rap i arpegis de piano

Notícies relacionades

A la Lluna des del Sónar+D

Una delirant Arca al Sónar

També de França va venir Lomepal, àlies d’Antoine Valentinelli, tipus rude amb cor d’or, rapejant amb vigorós ‘flow’ i cantant sobre aplicades melodies al piano amb ressonàncies clàssiques. Del seu segon i últim disc llarg, ‘Jeannine’, van sortir cançons propenses al drama pop com la molt estimable balada piròmana ‘Tropbeau’. I a l’embotida i festiva plaça major del Sónar, és a dir, el Village, hi va haver menús més lluminosos i, sobretot, ballables, i no a base de foteses precisament: honors per al japonès Dj Krush, pioner del trip-hop instrumental amb àlbums de capçalera com ‘Meiso’ (1995), i un present moderadament inquiet, el de ‘Hip-hop generation’, portador de doctes ‘beats’ atemporals.

Però la segona jornada de Sónar va ser moltes altres coses, com l’escenari de la ‘performance’ de Los Voluble, vells col·legues del Niño de Elche ja coneguts al festival, amb els seus recursos maquinals i les seves projeccions activistes: imatges d’Inés Arrimadas, el Dia de l’Orgull LGTBI, de Madrid, encavalcades amb un persistent “dame más gasolina”, de l’èxit de Daddy Yankee. I el plató per a les fantasies techno una mica hardcore de Virgen María, desencaminada identitat escènica de María Forqué (filla de Verónica Forqué), entre l’encreuament de sexe i religió del seu epé ‘G. O. D.’, beneïda equació que no s’esgota.