Una delirant Arca al Sónar

Recreacions plàstiques dels sons del cervell, electrònica pura amb modulacions inacabables, r’n’b de pel·lícula i sensual, i fins i tot, atenció, algunes guitarres elèctriques i estridents bateries tocades amb la vella baqueta, vestigis de la cultura rock, es van colar en les actuacions d’aquesta jornada inaugural del 26è Sónar. De tot això està feta aquesta programació que no es regeix per cap altra pauta que l’ampliació del camp de batalla de l’objecte musical. I regnant en aquesta primera onada de propostes, una figura amb contorns de diva, la veneçolana, ara resident a Barcelona, Arca, en l’estrena del seu nou espectacle amb contorns de cabaret extrem, ‘Sal de mi cuerpo’.

El nou Sónar va començar a caminar aquest dijous entre saludables multituds que van convidar a pensar en la fidelitat de la seva gent, puntual a la cita malgrat el perillós canvi de dates, de juny a juliol. La presència d’Alejandra (abans, Alejandro) Ghersi, és a dir, Arca, va representar el clímax de la jornada amb un xou que va començar a caminar amb ‘Desafío’, del seu disc homònim del 2017. “Hi ha un abisme dins meu”, va repetir ella, amb el cos cobert per tires de cuir, doble cua de cavall, mitges i cul a l’aire, endinsant-se en un repertori de balades sinistres i cançons de perfils imprecisos, amb un cant profund de traços lírics i sobre bases electròniques.

Salvat pel minotaure

Espectacle que va anar guanyant en teatralitat quan Arca va procedir a canviar-se de roba davant el públic, a favor d’un model de ‘top’ amb malla, i es va traslladar a un escenari alternatiu, on va cedir el micro a una convidada, Susanne Oberbeck, del duo britànic No Bra (literalment, sense sostenidor, així va cantar ella), donant pas a un senyor minotaure que se la va emportar enlaire. Arca amb maneres rituals, abocada a un imaginari delirant al voltant de temes molt atmosfèrics i convertint en fantasia les seves elucubracions entorn de la identitat sexual.

Arca no va ser l’única figura carismàtica amb certes ambicions teatrals. En un altre ordre s’ha de parlar de la iranianoholandesa Sevdaliza i el seu espectacle ‘Thegreat hope design’, entorn d’un r’n’b nocturn i ‘arty’, amb sensibilitat dramàtica, combinant l’efecte orgànic de la bateria amb els arranjaments de corda. Cançons extretes del seu disc llarg i els seus tres epés, amb textos en primera persona que no es queden en un esteticisme ‘cool’, com en la hiperrealista ‘Human’: “Soc suor, defecte / Soc venes, cicatrius / Soc humana / Res més que humana”.

Un nou veïnatge universal

Hi va haver igualment instruments orgànics a l’actuació del nigerià, establert a Londres, Obongjayar, un artista capaç de combinar, sense que la barreja grinyoli, el tarannà d’un neosoul serè, místic i de microscòpiques cadències, puntejat pels seus recitats de ‘spokenword’ i amb aïllats reflexos ‘afro’, amb les ocasionals tempestes desencadenades pels seus músics, inclòs un guitarrista amb impulsos rock. Una barreja inquietant que va contrastar amb l’electrònica pulcra i exuberant d’Afrodeutsche, britànica amb arrels ghaneses, russes i alemanyes. Sí, aquest Sónar és també una projecció posada al dia del veïnatge universal, amb artistes vinguts no només de qualsevol confí planetari, sinó de la barreja de tots plegats. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

D’Àustria va venir un veterà de l’electrònica, Fennesz, músic que ha compartit projectes amb creadors com Ryuichi Sakamoto, Jim O'Rourke o el gadità Suso Saiz. Va desplegar les marors ‘ambient’ d’‘Agora’, el seu primer disc en cinc anys, que al·ludeix al centre de reunió social de la Grècia clàssica i als pros i contres de la connectivitat. 

I del Japó, al mateix escenari Sónar Complex (és a dir, el Palau de Congressos), els desafiaments del japonès Daito Manabe amb la ‘performance’ coneguda com a ‘Dissonant imaginery’, aliança amb un senyor doctor, Yukiyasu Kamitani, consistent a convertir les connexions neuronals durant l’audició de música en un espectacle. Impulsos cerebrals transformats en seqüències electròniques i construccions plàstiques, donant a entendre que l’última frontera potser sigui més interior del que imaginàvem.