Anar al contingut

ENTREVISTA

Texas: «El Regne Unit avui és un autèntic embolic»

El grup de Sharleen Spiteri recorrerà els seus 30 anys de carrera al festival Sons del Món mentre prepara el seu nou disc

Jordi Bianciotto

Texas: «El Regne Unit avui és un autèntic embolic»

Fa 30 anys que una guitarra slide amb sonoritat bluesística encarrilava el primer senzill de Texas, i el seu primer èxit, ‘I don’t want a lover’. El grup escocès va sobreviure a l’efecte ‘one hit wonder’ al llarg d’una carrera en què ha anat incorporant noves onades de públic. La gira d’aquest estiu inclou una única data a Catalunya, aquest dissabte al festival Sons del Món, a la Ciutadella de Roses. Parlem amb Sharleen Spiteri.

El 1989, Texas va actuar dues vegades seguides a Barcelona (al Zeleste 2 i després a la sala gran). ¿Com recorda aquella primera versió del grup, la de l’àlbum ‘Southside’?
Per a mi és com si fos ahir. D’una banda penses ‘Oh, Déu meu, no em puc creure que seguim aquí, que encara siguem rellevants, i que la gent continuï volent escoltar-nos...’. Tenia 21 anys, però ara, tant temps després, encara sento més emoció que llavors.

Amb el temps la banda s’ha establert en un pop amb aromes de soul, una influència que no era gaire visible en aquell primer àlbum.
Sí, aquell disc era més ‘bluesy’, però ens interessaven el folk i el soul, i al cap i a la fi totes aquestes músiques estan connectades. Per a mi tot això forma part d’un viatge, i un gènere és com la continuació de l’altre.

Texas té molts èxits: ‘I don’t want a lover’, ‘Say what you want’, ‘In our lifetime’, ‘Summer son’ ... ¿Creu que són les seves millors cançons?
Això depèn de cada oient. La meva opinió no és important. Una cançó és una cosa que cadascú fa seva, depenent de la seva situació en la vida, del significat que li dona en cert moment... Són els oients que han de decidir quines són les millors cançons, i així ho fan. De vegades mires els ‘hits’ d’altres artistes i et preguntes: “¿series capaç de fer una cosa així?”. Però provar de planificar l’èxit seria avorrit. El que faig és divertir-me i disfrutar de la banda.

El 2010 va publicar un disc en solitari, ‘The movie songbook’, amb adaptacions de gent com l’ELO, David Bowie, Tom Waits... ¿Creu que en l’actualitat hi ha d’aquest calibre?
Esclar, sempre ha continuat sortint gent, des de Coldplay a artistes que ara m’agraden molt com Childish Gambino: m’encanta la seva energia, la seva manera de compondre; té una cosa que no té ningú més. O Ed Sheeran, algú amb unes cançons que es continuaran escoltant durant molts anys.

A Texas hi ha un nucli central, fix en aquests 30 anys, que constitueixen Ally McErlaine (guitarra), Johnny McElhone (baix) i vostè. ¿Com funciona aquesta química?
Seguim junts, amb Johnny component, perquè no som en això pels diners, sinó perquè ho adorem, perquè ens continua encantant estar junts sobre un escenari. Si ens veu tocar se’n pot adonar. ¡Adoro la meva banda!

Fa més de dos anys del seu últim disc, ‘Jump on board’. ¿Pensa en el seu relleu?
Sí, ara mateix estic ficada en la gravació d’un nou àlbum de Texas. La idea és publicar-lo a començaments del 2020. En aquesta gira d’estiu no incloem cançons noves, és massa aviat. Ni tan sols en puc parlar gaire, perquè quan estàs enmig d’un procés de treball, amb possibles canvis en el camí, és prematur.

El Regne Unit sembla encaminar-se cap al ‘brexit’. Vostè és escocesa. ¿La preocupa?
Esclar. La situació del Regne Unit avui és un autèntic embolic, i l’horitzó és molt borrós. Em disgusta molt. No tinc una bola de vidre i no sé què passarà, però tot apunta que el Regne Unit passarà algunes dificultats durant un parell d’anys i després, esperem, tot se superarà. Però davant d’una cosa així em quedo amb el que a mi m’agrada, que és la música. Ni tan sols m’ha interessat mai ser una celebritat. Només la música, els concerts... Per això soc en això.

Temes: Concerts Música